L’any 1819 es va beneir el cementiri actual del Poblenou, obra de l’arquitecte italià Antoni Ginesi. El projecte original només incloïa el Departament I, format per dos carrers que s’entrecreuaven formant dues illes. JORDI VALMAÑA, director general de Cementiris de Barcelona “Està pensat per ser un cementiri perquè tota la ciutat, tant rics com pobres tinguin en la mort la mateixa realitat. Però això dura poc perquè la burgesia catalana exigeix tenir un tracte diferenciat també en la mort.” En resposta a aquesta demanda l’any 1849 es va construir el Departament II. En aquest recinte es troben panteons monumentals propietat de les famílies més representatives de la ciutat, obra dels arquitectes i escultors més importants de l’època. JORDI VALMAÑA, director general de Cementiris de Barcelona “La burgesia tenia per costum contractar un arquitecte o un escultor per fer la casa, en vida, i en aquest mateix arquitecte li acostumava a encarregar les obres del seu panteó. I aquí trobarem arquitectes del modernisme, del neoclassicisme, com Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i molts d’altres.” En aquest recinte només s’enterraven els membres de la burgesia, amb una sola excepció, Josep Anselm Clavé. JORDI VALMAÑA, director general de Cementiris de Barcelona “Però degut a la gran popularitat que tenia entre les classes populars de Barcelona va haver una subscripció popular que va sufragar el cost del seu panteó. I la burgesia va acceptar que estigués enterrat al costat dels seus.” L’Any 1880 es fa una tercera ampliació pel costat mar, un petit recinte que es destina a donar sepultura difunts d’altres religions. El cementiri del Poblenou es va quedar petit a finals del s.XIX, i no permet més ampliacions. És aleshores quan l’Ajuntament de Barcelona va construir el cementiri de Montjuïc.
L’any 1775 es va inaugurar el primer cementiri de la ciutat construït fora del perímetre emmurallat. El creixement demogràfic i l’escassedat de sòl fan que els cementiris parroquials siguin cada cop més insalubres.
L’objectiu era posar fi als enterraments parroquials, ja que les inhumacions fetes en aquests recintes eren un focus de moltes epidèmies. Els barcelonins de l’època no l’acabaven d’acceptar perquè es trobava fora de les muralles i, per tant, lluny d’on transcorria la vida quotidiana.
Aquest primer recinte sagrat va durar molt poc temps, va ser destruït el 1808, com a conseqüència de la invasió francesa. El 1819 s’inaugurava un nou cementiri en el mateix emplaçament. Fou encarregat pel bisbe Pau Sitjar d’acord amb un projecte d’estil neoclàssic de l’arquitecte italià Antonio Ginesi, que es va inspirar en els cementiris de tipus mediterrani.
Tenia una distribució ordenada i simètrica, tot reflectint els gustos estètics de l’època. Consta d’una planta rectangular, envoltada per alts murs, amb una entrada monumental que s’obre a una plaça semicircular. Al fons del recinte, una capella, i al mig, un monument o una creu. En el cas del Poblenou, el monument central és el mausoleu dedicat a la memòria de les víctimes de l’epidèmia de febre groga de 1821, que va causar més de 6.000 morts a Barcelona.
El cementiri ha estat sotmès a diverses ampliacions. La primera va tenir com a resultat l’actual segon departament, projectada per Joan Nolla entre el 1849 i el 1852. En aquest recinte hi trobem 120 arcs capella, la sala de juntes i panteons monumentals de diversos estils artístics propietat de les famílies més representatives de la ciutat. En la mateixa ampliació es van fer al costat de ponent els jardins semicirculars que hi ha davant de la porta.
El 1880 es fa la darrera ampliació, pel costat de mar, presidida per una monumental creu d’estil cèltic. En aquesta ampliació, un petit recinte es va destinar a sepultura dels difunts de religions diferents de la catòlica.
Avui dia el cementiri s’estructura en un avantcementiri, amb un jardí i quatre departaments. La porta principal està flanquejada per dos obeliscos amb escultures que simbolitzen la fe i l’esperança, obres de l’escultor F. Pagès Serratosa, i el pòrtic de l’entrada coronat per un àngel, dels germans Vallmitjana, que sosté la trompeta del judici final.
