El Marino va ser un dels últims veïns que va tenir Can Tunis. Però la història d'aquest barri de barraques, situat al peu de la muntanya de Montjuïc, es remunta a finals del segle XIX, quan els pescadors van començar a instal·lar-se a la platja. ORIOL GRANADOS, Centre d'Estudis de Montjuïc “Volien anomenar-lo el barri dels pescadors. Aquesta iniciativa no va reeixir, però això vol dir que era una zona on s'anaven aglutinant un conjunt de barraques molt important.” Amb l'arribada de les fàbriques a la zona, el nombre d'habitants va augmentar molt. Tant, que el barri va arribar a tenir unes 550 barraques. ORIOL GRANADOS, Centre d'Estudis de Montjuïc “El moment més important va ser a partir de la postguerra, que és justament quan comença a arribar gent de fora i comencen a instal·lar-se en aquest punt.” La vida a Can Tunis no era fàcil. Els habitatges eren petits i alguns no disposaven ni de lavabo. ORIOL GRANADOS, Centre d'Estudis de Montjuïc “Era una zona amb un habitatge molt justet, massa, construït d'una manera molt senzilla. Estaven al costat del canal de la Infanta, una zona inundable, des d'un punt de vista residencial era molt dura. La gent va tenir una convivència molt oberta se sabia organitzar en aquestes circumstàncies de limitació.” A finals dels anys 60, gran part dels veïns de Can Tunis van ser reallotjats a altres llocs de Barcelona i la seva perifèria. Aleshores va començar la decadència d'un barri que va acabar desapareixent l'any 2004.

El record del barri de barraques de Can Tunis està molt associat a la decadència que va patir en l’última època, però la seva història es remunta fins al segle XIX, quan uns pescadors es van instal·lar al peu de la muntanya de Montjuïc a tocar del mar.

Els orígens de Can Tunis es remunten a finals del segle XIX. Aleshores un nucli de pescadors va començar a instal·lar les seves barraques a la platja. Eren habitatges molt modestos que es dispersaven fins al far del Llobregat.

Durant la postguerra la població va augmentar molt per l’arribada d’immigrants, sobretot de Múrcia i Andalusia, i es van arribar a acumular prop de 550 barraques, on vivien més de 2.500 persones. Eren construccions precàries que no arribaben als 30 m2. Els carrers no estaven asfaltats i no hi havia clavegueram. A més, la proximitat del canal de la Infanta i el mar el convertien en un lloc humit i difícil d’habitar.

Per minvar les mancances que tenia el barri, als anys 60 es va crear l’Hogar Social de Casa Antúnez, un espai on els veïns podien trobar assistència social, una escola d’adults, un biblioteca i activitats esportives i d’esbarjo.

La decadència de Can Tunis va començar als anys 60. Aleshores es van començar a fer expropiacions. Aquelles famílies que eren titulars del terreny van ser reallotjadades a pobles de la perifèria de Barcelona com ara el barri de Cinco Rosas, a Sant Boi de Llobregat. Aleshores va començar la decadència de Can Tunis, un barri que va desaparèixer el 2004 per deixar pas a l’ampliació del port i del polígon industrial de la Zona Franca.