Amagada darrere del bloc de pisos tutelats del Parc Central trobem una de les joies modernistes de Nou Barris, ca l’Oliveres. Va ser construïda entre 1905 i 1908, quan el propietari de la masia de can Quintana va vendre terres per saldar deutes. JORDI SÀNCHEZ, Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris "Els senyors Climent Guix i Pere Borràs Trinxant compren aquestes terres lògicament per urbanitzar." Un arquitecte modernista molt prolífic, Josep Graner, es va encarregar de fer els plànols i les cases. La que havia de ser per a la família de l’impressor Vicenç Oliveres es va topar amb un problema tècnic. JORDI SÀNCHEZ, Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris “El senyor Oliveres se n’adona que en el plànol ens apareix que hi ha un aqüeducte, que és actualment l’aqüeducte que passa pel Parc Central actual, que passa enmig de la seva propietat. I decideix comprar dues parcel•les. La casa ocupa una part del solar i precisament la part on està l’aqüeducte és la part que es queda com a pati.” Aviat es va fer familiar el perfil peculiar de la casa, repleta de taulades i balcons. Però el Vicenç Oliveres no la va poder gaudir gaire. JORDI SÀNCHEZ, Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris “En principi només arriba a viure uns 7 anys, va morir i va passar a la descendència Oliveres. Vàries generacions Oliveres van viure a la casa fins que van arribar als anys 80 dels segle XX que aquesta casa queda deixada per la família i passada a pública.” Finalment l’any 2012 l’Ajuntament va rehabilitar l'edifici, que es troba catalogat dins del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. Actualment és un equipament públic residencial.

Ca l’Oliveres és una petita joia modernista construïda fa uns 110 anys en terrenys de la masia de Can Quintana. Aleshores era una zona despoblada on es començaven a edificar torretes. L’impressor reial i vaticà Vicenç Oliveres va apostar per la zona i va construir una casa peculiar plena de balcons i teulades, per deixar enrere el carrer d’Aragó. Hi va viure només set anys i, després de diverses generacions, la família va cedir la casa a l’Ajuntament de Barcelona.

La casa va ser construïda al peu d’un torrent entre els anys 1905 i 1908 al lloc on actualment conflueixen el passeig d’Urrútia i el passeig Universal. Poc abans, el 1902, el darrer propietari de la masia de Can Quintana, Josep Maria d’Espanya, havia començat a vendre terres per saldar deutes, i dos terratinents de l’època, Climent Guix i Pere Borràs, les compren per parcel·lar i urbanitzar. Aquestes parcel·lacions i el disseny de les cases van ser encarregats a l’arquitecte modernista Josep Graner, autor, per exemple, de la Casa Fajol (popularment coneguda com a Casa de la Papallona), entre moltes altres joies modernistes de Barcelona, Montcada i Reixac, Sitges i la Garriga.

Vicenç Oliveres, propietari d’una empresa d’impressió que treballava per al Vaticà i la casa reial, adquireix una d’aquestes parcel·les. De fet, en compra dues en trobar-se amb un petit problema: l’aqüeducte de l’actual Parc Central travessa el solar pel subsòl. Així doncs, en compra dos, per deixar lliure el tros de terreny per on passa soterrat l’aqüeducte. Solucionat aquest problema tècnic, Josep Graner li dissenya una casa ben peculiar, plena de teulades i balcons, que mira cap a l’actual Horta. Una curiositat de la casa era que no disposava de llum elèctrica, sinó de llum de gas. Això sí, estava ben proveïda d’aigua gràcies al torrent que baixava des de la Mina de Can Santgenís (a l’actual plaça de Karl Marx).

Tot i que a poc a poc es va poblant la zona, la casa es deixava veure i reconèixer. Però Vicenç Oliveres hi viu només uns set anys, abans de morir. I tan sols unes quantes generacions d’Oliveres hi van viure des d’aleshores, fins que decideixen als anys 80 cedir la propietat de la finca a l’Ajuntament. L’any 2012 el consistori va rehabilitar l’edifici, que es troba catalogat dins del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona com a equipament residencial educatiu i hi va construir a continuació uns pisos tutelats per a gent gran que, actualment, amaguen la visió de la casa des de Nou Barris. Només des d’Horta, districte amb el qual fa frontera, encara es pot albirar l’esplendor de Ca l’Oliveres i gaudir-ne.