“No ens enganyen”, assegura Sergio Arnás, una de les cares conegudes del moviment que persegueix l’abolició dels pisos turístics a la Barceloneta: “Sabem qui viu a cada casa per més que hi posin una bandera al balcó”. Arnás, molt combatiu en la darrera audiència sobre turisme celebrada a Gràcia, recorda com fa un any el barri sencer es va unir per combatre una problemàtica que va posar en risc la convivència entre veïns i turistes: “Vam treure aquest sentiment que tots teníem dins, però en silenci”. Es refereix a les protestes al carrer, i, de retruc, a una iniciativa que va sorgir paral·lelament per reivindicar “una manera de viure”.
La proliferació d’apartaments en lloguer per dies en un territori de la ciutat que en els últims anys ha vist com perdia població autòctona que no podia fer front als elevats lloguers o a un habitatge de compra ha estat, juntament amb les molèsties per soroll i l’incivisme d’alguns visitants, la gota que va fer vessar el got. “Els fills marxaven perquè ho donaven per perdut”, explica Arnás, “i tampoc ningú no es queixava”. Això, però, va canviar, segons l’activista Fernando Prieto, “quan es va veure que alguns teníem les coses clares i que lluitaríem per buscar solucions”. O en altres paraules: “Havíem de demostrar a tothom perquè som l’Òstia”, afegeix el Genís, pare d’en Sergio.
Va ser en el transcurs d’una reunió de la Comissió de la Festa Major de la Barceloneta que es va decidir recuperar la bandera històrica del territori per lluir-la mentre durés la celebració. Se’n van encarregar 5.000 a un veí que té una impremta de teles i, “tot i que primer pensàvem regalar-les, vam optar per vendre-les a un euro perquè, si no, la gent no ho valora”, comenta l’Oriol Casabella, president de l’AV Barceloneta. Avui, no hi ha pràcticament cap finca que no en tingui almenys una en algun balcó. De senyeres i estelades, n’hi ha moltes menys, si bé també se’n veuen. En alguns casos, comparteixen barana; de vegades, van acompanyades d’altres insígnies de caire futbolístic. I sovint cohabiten amb estampes molt pròpies del barri (roba estesa) o amb pancartes al·lusives al fenomen contra el qual els veïns s’han revoltat.
En qüestió de dies, les banderes gairebé es van esgotar. Només unes poques es poden encara adquirir a la Casa del Porró, al carrer de Sant Carles, o a la seu de l’Assocació de Veïns de la Barceloneta i l’Agrupació de Comerciants i Industrials de la Barceloneta (ACIB), al carrer de Guitert. No fa la impressió que els residents pretenguin treure-les i, de fet, es perceben com un tret identificatiu de qui hi viu.
En Francesc Ferrer en té dues. Ell està jubilat i és fàcil localitzar-lo als matins al bar El Moll del Rebaix, al carrer del Baluard. Quan treballava a la Duana, s’encarregava de tramitar els documents per a l’embarcació de mercaderies, preferentment cap a les Balears. No s’ha mogut de la Barceloneta i sap que, en moltes coses, ha anat a millor. “Ens banyàvem entre rates i en un mar de color xocolata”, rememora. “Ara tenim la platja tan arregladeta que els qui havien venut el quart de casa volen tornar. Però, qui pot pagar 800 euros al mes o desembutxacar una milionada?”. A la seva escala del carrer de Sant Miquel, hi viuen tres famílies propietàries, dues estan de lloguer i la resta, 15, són apartaments turístics. “Això no és normal. O no hauria de ser-ho”, lamenta.
Una bandera històrica
La bandera no és nova. Apareix als arxius del barri i en l’estampat es recorda la data de creació, el 3 de febrer de 1763, fa 252 anys. Els colors no són arbitraris: el blau fa referència al mar i el groc al·ludeix a la sorra. A l’escut no hi falta la corona borbònica, que evoca sota el domini de qui es van urbanitzar els terrenys guanyats al mar on antigament s’assentava l’illa de Maians. També hi és present un petit vaixell, prova del caràcter mariner de la Barceloneta. I un far, una de les primeres construccions d’aquesta zona, als inicis eminentment pesquera. “És el nostre emblema, que reforça el nostre sentiment patriòtic”, afirma orgullós Casabella. I tot indica que ha tornat per quedar-se. Tant és així que alguns restauradors l’exhibeixen dins dels locals, i fins i tot ha penetrat a l’interior de les botigues.
El Houssine Lkharrat va migrar del Marroc a principis dels setanta. Aquí va conèixer la seva futura dona, asturiana, i té una bandera penjada a la carnisseria islàmica que regenta. El barri, diu, és la suma de moltes procedències, i la tela en qüestió reafirma, segons ell, que “som un poble que existeix molt abans que els pisos turístics”.
Qui passeja pels carrers de la Barceloneta s’acaba acostumant a tanta bandera, però sobta trobar-la també on menys s’espera que hi sigui. En molts pisos denunciats com a apartaments turístics sense llicència, la bandera sospitosament també penja del balcó. “És una forma de camuflar la seva activitat il·legal”, assegura un representant veïnal. “Però no és difícil desemmascarar-los: per la manera d’estendre les tovalloles i perquè hi veus un pal de fregar i un cubell, però cap planta”.
El súmmum del cinisme, apunten aquests mateixos veïns, el trobem al carrer de Meer, per a vianants, que s’ha convertit en un caramel per als turistes, ja que els du en un tres i no res a la platja. Una immobiliària del carrer de l’Almirall Cervera hi ha adquirit un immoble sencer, que actualment està tapiat, per destinar-lo a apartaments turístics. A dins ja no hi viu ningú, i a la façana només hi roman… la bandera.
A pocs metres, una altra agència ofereix en lloguer un pis equipat amb tot, també amb la inconfusible tela i, a prop, una promotora d’habitatges “s’oculta” darrere d’aquesta peça tan preuada.
