Aïda Camprubí: Als Estats Units tenen els Crosby, Stills, Nash & Young; nosaltres tenim la superbanda que ens mereixem, Chaqueta de Chándal, amb Guillem Caballero, Natalia Brovedanni i Alfonso Méndez. Al seu debut, “Gimnasia menor”, hi han portat el millor de les seves anteriors bandes, Santa Rita, Els Surfing Sirles i (lo:muêso). És psicodèlia, kraut i mala llet. Hola, benvinguts.
Chaqueta de Chándal: Hola.
Aïda Camprubí: Suposo que esteu tranquils, perquè no és el primer cop que sou a la tele, sobretot Guille i Natalia. Ens podeu explicar les vostres experiències anteriors?
Natalia Brovedanni: Pues yo estuve en la tele porque leía los números de la lotería. Los ganadores, únicamente. En una tele de Argentina cuando tenía 18 años.
Aïda Camprubí: Así que traes buena suerte.
Natalia Brovedanni: Sí, pero no había internet, por suerte.
Aïda Camprubí: No podem buscar aquest material.
Natalia Brovedanni: No podemos recuperar este material.
Aïda Camprubí: I tu, Guille, ets una estrella de la super-ruleta russa, no?
Guillem Caballero: El meu zenit vital es va produir a Atresmedia, a San Sebastián de los Reyes, participant en un capítol o programa de ‘La ruleta de la fortuna’.
Aïda Camprubí: Quant vas guanyar?
Guillem Caballero: Crec que van ser 2.400 € i un iPad.
Aïda Camprubí: Uau!
Guillem Caballero: I em tocava el cotxe! Vaig caure en el cotxe, al final, però no vaig encertar el panell final. Si l'hagués encertat, tenia un cotxe sense carnet, en aquell moment.
Aïda Camprubí: Clar. Hauria estat l’“input” perquè te’l traguessis.
Guillem Caballero: Revendre’l. Revendre’l i au!
Aïda Camprubí: Tinc un dubte, que és quan vau començar realment a fer música, perquè us recordo a l’Heliogàbal i al Cap Verd dient que anàveu a assajar, molts anys, molts anys abans que ni tan sols féssiu el concert al Sucre, el primer concert, no el d’aquest any. Quants anys porteu?
Guillem Caballero: Pot ser, no ho sé.
Alfonso Méndez: No. Tants anys, no. De fet, jo crec que potser des del primer cop que hem tocat, que ens vam asseure a tocar junts, tres anys. Amb el projecte ja una mica més seriós, dos potser, no?
Guillem Caballero: Jo ho apujaria també.
Alfonso Méndez: Sí?
Guillem Caballero: Potser diria tres seriosament, més o menys, i quatre…
Alfonso Méndez: Como pasa el tiempo.
Guillem Caballero: O quatre i una mica més que vam quedar per primer cop. El que passa és que el principi era com passar l’estona. Segueix sent-ho, òbviament. Però era més sense cap mena de… No fer “cruising” musical entre nosaltres. Què et sembla?
Aïda Camprubí: Em sembla fantàstic.
Guillem Caballero: A betevé utilitzeu moltes paraules en anglès, no?
Aïda Camprubí: Joanic… Joanic és una “cruising” ara, no? Quan us vau adonar que anava de debò la banda?
Guillem Caballero: Quan teníem tres temes o així?
Natalia Brovedanni: Sí.
Aïda Camprubí: De fet, el primer sempre expliqueu que el vau fer a la porta d’un bar durant diverses nits, que us reuníeu allà. Quin és?
Natalia Brovedanni: ‘A una agenda’.
Alfonso Méndez: L’última que hem tocat és ‘Bajón en el Masnou’.
Aïda Camprubí: És veritat que és de les poques que heu fet tots junts.
Alfonso Méndez: Les lletres, sí.
Aïda Camprubí: De fet, us anava a preguntar com la vau compondre, o sigui, en quin estat estàveu i com l’estàveu fent.
Alfonso Méndez: Jo estava bé perquè sortia de treballar.
Guillem Caballero: Jo estava malament perquè sortia de treballar.
Aïda Camprubí: A l’Heliogàbal i al Cap Verd, no?
Natalia Brovedanni: Sí, estábamos en el medio de… Salía de una reunión con amigas, o lo que sea, y no estaba muy fina tampoco.
Guillem Caballero: Estaba estupenda.
Aïda Camprubí: Era l’entremig…
Guillem Caballero: Bàsicament jo vaig agafar el mòbil i es van posar a dir burrades, sobretot ells dos, una darrere de l’altra… I jo: “Espera, espera”.
Aïda Camprubí: I qui és l’autor de la frase sobre el Loquillo?
Guillem Caballero: No ho recordaria.
Natalia Brovedanni: No ho sabem.
Alfonso Méndez: A la cançó hi ha un truc a la lletra, no l’has vist?
Aïda Camprubí: No ho he vist.
Guillem Caballero: Te estás haciendo el interessante. “No l’has vist?”
Alfonso Méndez: És que no ho expliquem.
Aïda Camprubí: És el moment. Va, explica-m’ho.
Alfonso Méndez: Totes les frases, les tres paraules, comencen de la mateixa manera, amb la mateixa lletra. “Loquillo sonaba dominante”.
Natalia Brovedanni: “Lekeito soplaba demasiado”.
Alfonso Méndez: “Lefa, sangre y dolor”.
Guillem Caballero: Esta te la has inventado.
Alfonso Méndez: No. ‘Lefa, speed, Diazepam’, LSD. Bé, és una broma que vam començar amb el tema ‘Lucy in the sky with diamonds’ dels Beatles. I hem fet el mateix, però a l’espanyola.
Aïda Camprubí: “Joder”, realment, de fet, sou la superbanda que ens mereixem. Tot i que abans el Guille ha posat un altre nom a la formació, que era...?
Guillem Caballero: Club de Jubilats.
Natalia Brovedanni: Sí, Club de Jubilats.
Guillem Caballero: Sí, Club de Petanca. Buenos, superbanda. Sempre ho discutim això, no? Perquè si has tingut una banda i després en tens una altra amb altra gent que també ha tingut una banda, llavors allò automàticament és una superbanda per definició.
Aïda Camprubí: Clar, no cal que sigueu superbons per ser una superbanda.
Guillem Caballero: Això mateix.
Aïda Camprubí: Però en el vostre cas sí que ho sou.
Guillem Caballero: Gràcies, no ho sé… Tu com ho veus?
Alfonso Méndez: Hacemos lo que podemos.
Aïda Camprubí: I una cosa que has dit, Club de Petanca, perquè sempre es parla dels ping-pongs a les vostres entrevistes i poc es parla de la petanca, que també en feu.
Natalia Brovedanni: Sí, sí.
Aïda Camprubí: És “gimnasia menor” també?
Natalia Brovedanni: Sí, es gimnasia menor también, pero ahora hace tiempo que no hacemos.
Guillem Caballero: ¿Como es en Argentina?
Natalia Brovedanni: En Argentina son las “bochas’.
Guillem Caballero: Las bochas.
Natalia Brovedanni: También le decimos que vamos a jugar a las bochas.
Aïda Camprubí: Què és petanca?
Natalia Brovedanni: Es petanca, es lo mismo.
Aïda Camprubí: Vale. Siempre confundo petanca con petaca, qué suerte que no me ha pasado ahora.
Alfonso Méndez: Es compatible.
Aïda Camprubí: I parlant de tants supergrups, suposo que amb tants anys de carrera musical que porteu, us heu emportat coses que sí que us serveixen per a aquesta formació i coses que teniu claríssim que no voleu tornar a repetir mai en cap grup. Quines són aquestes coses? Les que mai no repetiríeu i les que sí que…
Natalia Brovedanni: Tener demasiadas expectativas quizás o depositar demasiadas expectativas en un proyecto que al final ha de ser otra cosa. Al menos a la edad que tenemos ahora o como lo vivimos ahora, no pensar que va a pasar todo ni que vas a vivir de ello ni esas cosas. Al igual cuando eres muy joven te lo tomas de una forma muy en serio y todo supone unos nervios increíbles. Y creo que estamos en un punto donde no esperamos nada y pensamos que vienen solas las cosas. Y eso mola un montón.
Aïda Camprubí: Lo que venga estará bien.
Natalia Brovedanni: Eso es.
Alfonso Méndez: El que tinc clar que no vull repetir és assajar els dissabtes al matí. Jo assajava els dissabtes al matí a Arenys de Mar, a les 9 del matí a Arenys.
Aïda Camprubí: Amb (lo:muêso).
Alfonso Méndez: Amb (lo:muêso) i vivia a Barna.
Aïda Camprubí: Que eren pares de família.
Alfonso Méndez: I treballava a l’Helio els divendres fins a les 3 de la matinada.
Guillem Caballero: Com bé saps tu.
Aïda Camprubí: Clar, si jo estava… el Guille aquí present va ser el que em va ensenyar a servir cerveses. Gràcies, Guille, m’ha servit de molt.
Guillem Caballero: Els meus dos punts àlgids de la vida són ‘La ruleta de la fortuna’ i ensenyar-te a… Mira en qué te has convertido!
Alfonso Méndez: Te’n recordes del dia que va entrar la secreta allà a l’Helio quan estàvem currant?
Aïda Camprubí: Què?
Alfonso Méndez: Te’n recordes del dia que va entrar la secreta, que estàvem currant tu i jo?
Aïda Camprubí: És veritat! Vols dir que hem de parlar d’això a la tele? Parlem del videoclip. Parlem del videoclip ‘A moderno resabiado no le mires el dentado’. Que em sembla sublim, em sembla dels millors videoclips de l’any, i és cosa del Jordi Castells, no? Perquè fa uns temps que va fer el de Za!.
Natalia Brovedanni: Jordi Castells y Garay. Porque él trabaja con Aitor, que es otro genio también, y tienen ideas mágicas, y lo hacen superrápido y…
Guillem Caballero: Y superbien.
Natalia Brovedanni: Y superbien. Y nos pillaron el rollo inmediatamente.
Aïda Camprubí: I com va sortir allò de “Vale, ens hem de vestir de Versalles”?
Alfonso Méndez: D’ells, tot això d’ells.
Natalia Brovedanni: Haced lo que queráis, y vinieron con esta idea y dijimos “Vale, ok”.
Guillem Caballero: Sí, sí.
Alfonso Méndez: Van dir “Tenim un guió que us partireu de riure i tal”. I ens el van ensenyar i era pfff…
Aïda Camprubí: A més, us queda molt bé el personatge que us han triat a les entrevistes a cada un de vosaltres.
Guillem Caballero: Hi ha una gran labor allà darrere de...
Aïda Camprubí: De vestuari, de la Verònica.
Natalia Brovedanni: De la Verònica, increïble.
Guillem Caballero: De maquillatge...
Natalia Brovedanni: A mi me ha dicho mucha gente que me queda mejor el personaje de conservadora del PP que el mío mismo, ¿sabes?
Guillem Caballero: Generas más cercanía, sí. El vestido rococó, realment, jo no em voldria trobar a nosaltres tres en una cantonada a les 3 de la matinada. Ufff.
Aïda Camprubí: Amb els instruments…
Guillem Caballero: En canvi, els altres personatges, “bien, ni tan mal”, no?
Aïda Camprubí: Bé, per acabar, teníem moltes altres preguntes, però heu tocat tanta estona… Ah, sí! Mira! Farem aquesta pregunta justament, sempre es diu a totes les entrevistes que feu cançons molt llargues, com si ens haguéssim oblidat que fa uns anys escoltàvem cançons molt llargues tots… Un dubte, quan sabeu quan parar la cançó, quan posar fre a aquest bucle infinit de…?
Alfonso Méndez: Quan mirem la gravadora i veiem 12 minuts, tio… Se’ns en va l’olla, hem de tallar aquí, i llavors ho comencem a plantejar.
Guillem Caballero: Sí.
Alfonso Méndez: Ens deixem anar bastant.
Aïda Camprubí: Ha arribat a 12 minuts?
Guillem Caballero: I a 20! Però, mig improvisat. Parteixen d’una idea, i la idea l’allargues i l’allargues, i això també ho sabras tu, que molts assajos consisteixen a repetir el mateix, aviam que surt.
Aïda Camprubí: Clar.
Guillem Caballero: Però algun cop per repetir a veure el que surt quedava alguna cosa xula, i potser durava 20 minuts, sí.
Aïda Camprubí: Uau!
Guillem Caballero: Pero, clar, locals deixats per hores…
Aïda Camprubí: Podeu fer un cara B amb totes les cançons de 20 minuts, en plan “Esto es Grateful Dead, parando la calle…”
Alfonso Méndez: Tot el que hem tallat per darrere, tots els trossos que hem tallat pel darrere...
Natalia Brovedanni: Todos juntos en una canción.
Alfonso Méndez: Els ajuntem en un disc.
Guillem Caballero: Todos a la vez.
Aïda Camprubí: Bé, escoltem els temes en directe i un altre dia fem una entrevista més llarga, “que no ha dado pa na”.
Guillem Caballero: No, de veritat.
Natalia Brovedanni: Gracias.
Alfonso Méndez: Moltes gràcies.
Aïda Camprubí: Moltes gràcies per venir.
Guillem Caballero: A tu.
Aïda Camprubí: Continuem escoltant Chaqueta de Chándal, que fan cançons més llargues que l’entrevista.
-’Artículo segundo’
-’El amigo del mal’
Aïda Camprubí: Seguim escoltant Chaqueta de Chándal al plató de ‘Feeel’, però abans us volem recordar que podeu veure el programa sencer al web i al canal de YouTube de betevé i saber les properes confirmacions a Instagram, Facebook i Twitter. Fins la setmana que ve.
-‘Bajón en el Masnou’
Jugant a ping-pong de matinada a la plaça d’en Joanic. En aquest context, de manera espontània i voluntat gens pretensiosa, va sorgir la idea d’unir experiències i inquietuds en una banda nova. Els protagonistes de la situació són Guillem Caballero, Natalia Brovedanni i Alfonso Méndez. El resultat, Chaqueta de Chándal.
Amb la mateixa informalitat que suggereix la peça de roba que els dona nom, es van anar trobant per posar en comú el talent que ja havien anat desenvolupant en altres projectes musicals: Guillem Caballero a Els Surfing Sirles, Natalia Brovedanni a Santa Rita i Alfonso Méndez a (lo:muêso) i Fighter Pillow. Uns anys després de la seva primera reunió de treball, el 2019 Chaqueta de Chándal va publicar ‘Gimnasia menor’. L’àlbum inclou nou temes, alguns de més de sis i vuit minuts de durada, que beuen de la psicodèlia i el krautrock i que reflecteixen un esperit carregat d’ironia i humor gens exempt de crítica social.
Al ‘Feeel’ ens en presenten una bona mostra, començant per ‘A moderno resabiado no le mires el dentado’. La cançó és una autoparòdia d’actituds compartides per tota una generació que apel·la a l’underground cridant, irònicament, frases com “Mira mi cami rara, me la compré en el Zara”, “No me interesa lo vulgar” o “Paso del Primavera Sound”, festival al qual, per cert, està vinculat un dels membres de la banda.
També amb ‘Artículo segundo’, que denuncia els fracassos i abusos del sistema imperant de l’estat nació i el pes d’agents com l’exèrcit, el rei o la religió; i ‘El amigo del mal’, portaveu de l’actitud subversiva.
S’acomiaden del ‘Feeel’ amb ‘Bajón en el Masnou’, el primer tema que van crear plegats, de nit en nit, a la porta d’un bar. Es tracta d’una composició que juga amb les paraules, fent-les començar repetidament en l, s i d: “lengua sudorosa disgusta”, “letrina súper decrépita”, “lemures satánicos danzando”, “licuadora sencilla derrama”, “lefa, speed, Diazepam”… amb noms comuns i propis: “Laudrup, Soler y Denilson”, “Loquillo sonaba dominante”… En definitiva, LSD.
‘A moderno resabiado no le mires el dentado’
‘Artículo segundo’
