Després de més de tres dècades ara al Tano li toca canviar la barra per la taula i gaudir del vermut i les anxoves com un client més. Fa només unes setmanes que s’ha jubilat i el Cayetano i la seva dona, la Maricel, poden descansar després de 35 anys sent l’ànima de la Vermuteria del Tano (Joan Blanques, 17), una bodega centenària de la Vila de Gràcia.
El relleu està garantit ja que dos germans han decidit agafar les regnes del local. Un dels nous propietaris és veí de l’establiment, coneixia el Tano i la bodega, i va decidir fer-se’n càrrec amb la seva germana, la Marta Jiménez, que ja havia treballat a l’hostaleria. Des de la barra Jiménez assegura que tot continuarà igual: “Jo no vinc a canviar la Vermuteria del Tano sinó que vinc a cuidar-la, perquè continuï sent el que ha estat fins ara, un bar de barri, autèntic i que la gent se senti com a casa”.
“Volíem que continués sent un lloc especial”
I aquesta era la clau també per al Tano: “Que l’essència [del bar] no es perdi, que continuï sent un lloc especial i tingui aquest glamur que moltes vermuteries no tenen”. De fet, diu que ha tingut moltes propostes per traspassar el negoci: “Quan vaig començar a córrer una mica la veu, van venir empreses d’aquestes que tenen 50.000 bars i no m’acabaven de convèncer. Quina casualitat que al veí l’hi va interessar“.
“La Vermuteria del Tano és un patrimoni de barri”
“És una oportunitat única, la Vermuteria del Tano és un patrimoni de barri i vam decidir tirar endavant”, diu la Marta, que ha fet el traspàs del local acompanyada dels antics propietaris. Li han ensenyat el món de les conserves i les gildes per seguir delitant una clientela que ja és família.
Pel Tano i la Maricel, ha estat tota una vida i asseguren que s’enduen una quantitat enorme d’amics perquè han fet que la gent es trobés aquí una mica com a casa seva. La recompensa, un comiat sorpresa i un llibre ple de vivències i records.
Una proposta per replicar la bodega a Nova York
Pel Tano, les parets de la bodega recullen trossos de vida: quadres, pòsters, rellotges i records dels viatges de la clientela juntament amb fotos i retalls del club del barri, l’Europa. Ens explica que, poc després d’agafar el negoci (1991), fins i tot li van proposar replicar la bodega a Nova York, però va decidir ancorar-se a Gràcia i convertir la Vermuteria del Tano en un clàssic.
Als nous propietaris els va demanar que mantinguessin els treballadors i l’Àngels i el Josep continuen servint les taules i el vermut Perucchi, amb got petit, sense gel ni taronja. “Ara quan venen el Tano i la Maricel soc jo la que els serveix el vermut i veure’ls-en gaudir és molt maco”, afirma la Marta.
