Afegeix betevé com a font preferidaL’expert en sèries Guillem F. Marí, de la revista en línia Serielizados i col·laborador del programa B de gust, es posa el pitet per analitzar un tema que, tot i semblar macabre, el cinema ha convertit en un exercici d’estil i elitisme sofisticat: el canibalisme. Des de l’elegància de l’alta cuina fins a la comèdia més quotidiana. Una anàlisi de com la ficció ha portat el tabú gastronòmic definitiu a la taula.
Hannibal, la sèrie (2013-2015)
Filmin acaba de recuperar la sèrie Hannibal, una joia visual de fa una dècada (que fins ara no es trobava a cap plataforma). Aquí, el doctor Lecter no és només un assassí, és un esteta i un xef de tres estrelles Michelin. Amb l’assessorament del xef José Andrés, la sèrie ens presenta plats anomenats com a tècniques franceses o japoneses: Apéritif, Kaiseki o Potage.
La gastronomia serveix de màscara, els plats són tan bells que ens fan oblidar l’origen sinistre dels ingredients. És el pic del que es podria anomenar estilisme culinari —food styling— en televisió. L’actor danès Mads Mikkelsen es va fer seu un personatge tan icònic gràcies a l’estil sofisticat, alhora que macabre, a les escenes de cuina.
El caníbal més icònic a la gran pantalla (1986-2007)
Abans de la sèrie protagonitzada per Mikkelsen, Hannibal Lecter (personatge creat per l’autor estatunidenc Thomas Harris) va tenir moltes cares. Des d’un Brian Cox molt més sec i amenaçador a Manhunter, passant pel mític Anthony Hopkins i el seu famós maridatge de “fetge amb faves i un bon Chianti”, fins al jove Gaspard Ulliel. Amb cada versió, el personatge ha anat guanyant cultura culinària, passant de ser un monstre engabiat a un amfitrió que mai menja sol si pot evitar-ho. Queda en el record de tothom que l’ha vist l’escena d’Hannibal, en què Hopkins fa menjar a Ray Liotta el seu propi cervell.
Ravenous (1999)
Un clàssic de culte dels noranta, amb Guy Pierce de protagonista, que barreja el western amb el canibalisme. Ambientada en les muntanyes nevades de Califòrnia durant la guerra entre Mèxic i els Estats Units, la pel·lícula explora el mite del Wendigo: la creença que menjar carn humana et dona una força sobrehumana però et condemna a una fam insaciable. És una proposta estranya, amb una banda sonora hipnòtica, en què el canibalisme es tracta gairebé com una addicció o una possessió espiritual: si no menges, acabes devorat.
Hasta los huesos (2022)
Hasta los huesos (Bones and all) és la versió més tendra i poètica del gènere: o més ben dit, la visió que aporta el particular director Luca Guadagnino al tabú del canibalisme. Guardonada al Festival de Venècia, aquí el canibalisme no és una opció gurmet ni una bogeria, sinó una condició biològica inevitable que afecta un nombre creixent de la societat. Hasta los huesos està plantejada com una road movie adolescent en què Timothée Chalamet i Taylor Russell busquen el seu lloc al món mentre lluiten amb la seva naturalesa. És una metàfora preciosa sobre la solitud, la marginalitat i la necessitat de trobar algú que t’accepti tal com ets, amb els teus “vicis” inclosos.
Santa Clarita Diet (2017-2019)
No podia faltar una nota d’humor per treure pes a un tema tan escabrós. A Santa Clarita Diet (a Netflix) Drew Barrymore és una agent immobiliària perfecta que, de cop, es converteix en una mena de zombi que només pot menjar carn humana. La solució? Amb l’ajuda de la família, decideixen matar gent que s’ho mereix per així satisfer la fam de la mare. És una simpàtica sàtira sobre les dietes modernes i les aparences dels barris residencials estatunidencs.
