La feina d’un crític gastronòmic tradicionalment ha estat valorar les diverses propostes culinàries que ofereixen els restaurants i cases de menjar. Una tasca que amb el temps ha anat mutant i en els darrers anys ha incorporat amb força l’ús de les xarxes socials i la imatge. Això ha permès l’aparició d’altres mirades cap al món de la cuina, com la del periodista Mikel López Iturriaga. Ell assegura que s’allunya de la crítica i es considera periodista gastronòmic, un món al qual es va incorporar “per pura carambola”.
Explica que es dedicava al periodisme musical i en un moment d’impàs li va semblar que hi havia un forat per parlar de gastronomia d’una manera diferent de com s’estava fent tradicionalment. “Molt finolis, molts senyoros que parlaven de coses molt cares”, afirma.
Iturriaga va creure que era possible parlar de gastronomia amb un to més fresc, més divertit, més proper i per a un públic més jove i s’hi vaig llançar. Primer ho va fer amb un blog i, després d’un any, va rebre la trucada del diari El País “per fer el mateix amb un altre nom. Allà és on sorgeix, fa 15 anys, El Comidista“.
Una informació gastronòmica que “fos per a tothom”
El periodista ho tenia clar, el nou canal El Comidista havia de seguir uns valors: la utilitat, fer continguts pràctics que servissin per cuinar, per escollir productes en un supermercat, per escollir restaurants i que, a més, fos un contingut per a tots els públics.
Per Iturriaga, una de les xacres del periodisme gastronòmic històricament ha estat l’elitisme: “Una informació feta per a gent amb recursos econòmics que podia anar als grans restaurants, i jo volia fer justament el contrari, alguna cosa que fos per a tothom”.
Per això, assegura que no parlen gairebé mai de restaurants cars, ni productes cars: “No hi veuràs foie, no hi veuràs caviar, no hi veuràs llagosta… parlem més del menjar del dia a dia, que al final és el del 99 % de la població”. Tot plegat, amanit amb humor: “Ens prenem la gastronomia molt seriosament, però a nosaltres no tant. Som un grup de periodistes intentant parlar de coses relacionades amb el menjar, no volem ser déus de l’alta cuina“.
“No parlem de restaurants de luxe”
El Comidista té tres potes: les receptes, els tastos i els bars i restaurants. Per escollir un local busquen que tingui alguna cosa especial, que sigui un concepte nou o que tracti el menjar d’una manera diferent de la resta. “La qualitat crec que és el primer, i l’accessibilitat. Per això no parlem de restaurants de luxe, ni de llocs d’alta cuina“, explica.
Un exemple d’aquest concepte és el Trash Talk del Poblenou (Pere IV, 244), on Iturriaga ens ha convocat per a l’entrevista al programa B de gust. Considera que és un lloc que se surt de la norma: “Des que va obrir és un dels meus llocs favorits”. Relata que és un espai on se sent molt a gust, on fan bons còctels i menjar informal fet amb cura. A més, creu que és un local familiar, un concepte que considera que s’està perdent, per això aposta pel negoci independent d’hostaleria que genera una relació de familiaritat.
Receptes senzilles farcides d’humor
Dels restaurants a les receptes. “No soc cuiner professional, soc un cuinetes i intento proposar receptes molt fàcils i que se surtin d’allò més convencional”. Diu que ha heretat la bona mà als fogons de la seva mare i va fer un curs a l’Escola d’Hosteleria Hofmann: “El millor de no ser cuiner és que el públic em veu al seu nivell”. A banda de vídeos de divulgació de receptes i consells també ha publicat llibres.
Una de les seccions que més èxit té El Comidista és la dels tastos de productes de supermercat: “És útil, perquè a la gent li serveix per decidir quines marques estan bé i quines no, no hi ha gaires mitjans que critiquin marques amb noms i cognoms“.
“No funciona la carta fotocopiada”
Iturriaga aposta per mantenir la curiositat, sempre estar a punt amb tots els sentits i detectar quines propostes poden tenir més interès. No creu que s’hagi de viure a la cerca del restaurant nou: “Nosaltres mai hem estat en aquesta batalla i ens ha anat molt bé”.
Analitza el panorama actual i creu que està havent-hi una tornada a la tradició de la cuina, però també alerta que també hi ha molts restaurants i “neotavernes” que s’apunten al retorn de la gastronomia de sempre i acaben sent una còpia uns dels altres: “Et trobes la gilda, l’amanida russa, les croquetes… a tot arreu, el mateix. Crec que la cultura culinària catalana té moltes més coses i crec que no hi ha molts llocs que estiguin aprofitant aquest llegat”. Apunta que això també passa amb la cuina internacional i conclou que el que no funciona és la carta fotocopiada. Tot i això, pensa que a Barcelona es pot menjar molt bé, però que s’ha de saber triar.
