Arribar per primer cop al restaurant La Marina de l’Hospitalet no és fàcil. Però sempre hi ha una segona vegada, la visita no decep mai. Aquest oasi de tranquil·litat entre autovies, indústries i aparcaments és un crit a la resistència d’un passat agrícola que es nega a deixar-se engolir pel progrés.
És l’única casa de pagès que queda a l’antiga zona agrícola de la Marina (l’Hospitalet), al llindar de la Zona Franca. A principis del segle XX estava “enmig d’una zona molt bona d’horta, es podien arribar a fer quatre collites a l’any”, recorda la Maria Àngela Malet, propietària del restaurant.
El caràcter de la família Malet ha aconseguit mantenir viu l’esperit de l’antiga masia de Cal Capellà, coneguda com Cal Mariano Malet, el progenitor de la nissaga. Durant quatre generacions han fet mans i mànigues per adaptar-se als canvis imposats per la industrialització. Inclosa l’expropiació de bona part de la seva terra de conreu per fer-hi el soterrament de les vies de l’AVE.
Als anys 70 van obrir el restaurant, “empesos per la gent que venia a col·laborar al camp”, explica la Gemma Masferrer, quarta generació de la família, que s’encarrega d’atendre la clientela amb un somriure i una calidesa que s’encomana. “L’avi explicava que sempre treia el porró de vi… i compartien”, recorda. La seva mare, la Maria Àngela Malet, afegeix que “o veníem la verdura a la porta o ens moríem de gana“.
La Maria Àngela Malet té 69 anys i va néixer a la casa de pagès. No s’ha mogut mai d’allà. “Quan era jove feia de pagès”, recorda amb enyorança. Ara comanda un restaurant que funciona amb diligència, amabilitat i producte de proximitat. “Fem cuina catalana, clàssica, senzilla, de cada dia”, afegeix.
Un museu penjant dels sostres
Les parets i els sostres dels menjadors, ubicats a les antigues quadres de la masia, són un museu en suspensió. Centenars d’objectes que han format part de la família Malet. Des d’una geladera passant per una dutxa de llauna fins a un dels primer telèfons, el número 18, que es van instal·lar al Prat. També hi penja bona part de la cristalleria “de la meva besàvia, la meva àvia, la meva mare i la meva, que estava tipa de treure’n la pols. Està tota penjada al sostre” explica la Maria Àngela Malet.
Un pont que els aïlla
No hi poden faltar tampoc els animals tradicionals: galls dindi, gallines, galls de pota blava, una faisà i el Pepito, un emú que fa 12 anys que està amb ells. Aquí tothom sent que forma part de la família. Una llarga nissaga que es manté ferma davant l’adversitat: “Tenim el tren que passa per sota, un col·lector, un autopista”. I, els darrers mesos, el pont de la Feixa Llarga, tancat, que els perjudica força: “Al migdia, la gent que treballa a la Zona Franca ja no pot venir o ha de donar tota la volta pel Prat de Llobregat”, diu la Gemma Masferrer.
“No ens han engolit perquè som poca cosa i potser no saben què fer amb nosaltres… però resistirem“, rebla contundent la mestressa.
