Quan li pregunten qui és, al Leandre Mateu li agrada dir, amb modèstia, que ell és qui fa els cafès. Però tractant-se del Dole, tota una institució a Sarrià que el 2024 va celebrar els seus 50 aniversari, no és poca cosa. De fet és molt. Tot. Leandre Mateu és l’all de totes les salses, una persona discreta, xerraire i emprenedora, capaç de muntar calçotades multitudinàries, canviar lleis injustes, escriure contes i fer que el seu cafè sigui el menjador de casa de molts veïns.
Mateu descriu el seu local com “un esdeveniment social de cada dia”, i es pregunta meravellat com ha pogut crear “aquest petit monstre”. Hi és des dels 15 anys, quan el seu pare Domingo Mateu va obrir l’any 74 una cafeteria de barri al carrer Manuel de Falla, 16 amb bon producte i millor servei . Amb el pas del anys s’ha convertit en un lloc “de tertúlies, de relacions, on ens trobem tots els amics de cada dia”. I en són centenars.
Des de bon matí
El cafè obre a les 6 del matí, però el Leandre Mateu té molt clar que “el Dole no és un afterhours“, aquest és un local “elitista” que no deixa entrar tothom. A primera hora hi ha treballadors, alguns dels quals seuran al cap de poc a la taula d’un consell d’administració, després s’hi passen les mares que deixen els fills petits a l’escola i més tard gent gran que esmorza amb tranquil·litat. Fins a les 11h del matí aquest petit local no para ni un segon.
Popeyes i cues
Però el dia més fort és el dissabte. “Tenim a dins ple. A fora ple (a la desena de tauletes), gent esperant en filera i d’altres fent cua per pagar”. Fins el punt que han hagut de posar unes glamuroses pilones daurades unides amb corda de vellut vermell perquè quedi ben clar quina és la posició de cada client. “És un caos ben organitzat”, apunta el Leandre amb benevolència.
I tothom s’hi queda. Perquè el ritme és àgil i el menjar molt bo. Destaca el popular Popeye (planxat de pernil salat, formatge i espinacs), i també les truites personalitzades, les hamburgueses, l’embotit i també la brioixeria casolana, que elabora la seva filla, Míriam Mateu. Que també fa menjar per emportar amb un èxit considerable entre els parroquians.
El llacet de l’avi Grífols
Afirma el propietari del Dole Cafè que “han estat una escola d’hostaleria durant molts anys” i han format gent molt jove que ha pogut aprendre l’ofici. Mateu també remarca la importància dels petits cafès dins les grans ciutats, per què són “un personatge de la vida molta gent”.
Leandre Mateu manté impecable el seu uniforme de feina: camisa blanca ben planxada i pantalons negres. També llueix orgullós el llacet de corbata “de l’avi Grífols“, un client que havia estat “amb presidents dels Estats Units”, explica Mateu, “tot té la seva història, aquí”. I rebla: “És un lloc diferent, seria com el Barça amb cafès”.
Dole… mi
Mateu respira tranquil per la continuïtat del Dole, un apel·latiu que sorgeix de la unió del nom dels seus impulsors: Domingo i Leandre. I ha volgut incorporar el de la seva filla Míriam de forma enginyosa, com un petit jeroglífic, al rètol d’entrada. El cartell mostra el nom del local acompanyat de la nota mi, i qui s’hi fixi entendrà el futur garantit del Dole… mi.
La Míriam Mateu ha interioritzat la premissa del seu pare (com ell va heretar-ho del seu), si tenen un negoci hi han d’estar cada dia, des que obre la persiana fins que es tanca. El Leandre Mateu ho ha fet durant més de 51 anys i confessa: “Ens ho passem bé. I això és viure, passar-s’ho bé“.
