Un trosset de l’Aragó a Barcelona. El 1972 el José María Utrillas va obrir un bar en una cantonada al Turó de la Peira on es respirava Terol pels quatre costats. Un local petit amb tapicas, com s’anomenen en aragonès, a la cantonada dels carrers de Montsant i de Cadí. D’aquí el nom de La Esquinica, un bar que el 1997 es va traslladar a un local més gran i amb terrassa al passeig de Fabra i Puig, 296. Aquí és on entrevistem un dels propietaris actuals.
L’any 1982, un altre aragonès és va unir a l’equip, el Paco Marco. Era el cunyat d’Utrillas i avui és ell qui lidera el frenesí d’un local on l’anar i venir de platets no s’atura. En una entrevista al programa B de gust, Marco recorda que el seu cunyat, ara ja jubilat, li va plantejar venir a treballar a La Esquinica: “Recent acabada la mili vaig venir per un cap de setmana i aquí estic encara”.
Les patates braves, la joia de la corona
Van començar cuinant només alguns platets però amb el temps el local s’ha convertit en un temple de les tapes barcelonines. Al podi hi ha les patates braves o com ells les anomenen pataticas bravicas, amb patata agre i una salsa personal. El més important, que les patates se serveixin acabades de fregir: “Aquesta és la base”.
També la llonganissa, la sípia, el peixet, el pop a la gallega, les anxoves del Cantàbric, les tripes, els xampinyons i les bombes, i així fins a més d’una cinquantena de propostes. “Tapes clàssiques de tota la vida, no són de disseny“, apunta Marco, que posa molt èmfasi en la qualitat del producte.
Entre els platets, hi ha productes de la seva terra com el pernil i el botifarró de Terol. També la decoració fa viatjar el comensal cap a l’Aragó: les rajoles, els utensilis de llaurar, les fotografies i el gran mural que presideix el local. Tot i aquesta nostàlgia per la terra, Marco diu que Barcelona els ha acollit i obert oportunitats, i n’han viscut l’evolució i totes les transformacions de les últimes dècades. A més, creu que la ciutat s’ha erigit com a pol gastronòmic amb una molt bona oferta.
“Barcelona en els últims anys ha millorat molt en la restauració i cada vegada som més. Nosaltres no tenim turisme, perquè som a la perifèria. Si ve turisme és perquè algun barceloní els porta: ‘Et duré a un lloc emblemàtic'”. De fet, considera que, si no fos així i tinguessin un hotel a tocar, “canviaria el local i la màgia de La Esquinica també canviaria”.
Agafar tanda per aconseguir una taula
Des que va obrir La Esquinica s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per als amants d’anar de tapes. Una fama que ha generat llargues cues al local per agafar una taula. Aquest establiment va ser un dels primers a instaurar la dinàmica d’agafar número per aconseguir lloc. Des de fa anys, per organitzar l’espera, han establert un punt de cua que amb el seu sentit de l’humor han denominat salica d’espera.
“A part d’un bar, això és com la segona casa de molts veïns. Hi ha clients que els coneixem des de fa 40 anys, gent que la seva primera cita va ser a La Esquinica i ara venen amb els fills, gent que s’ha sentit acollida”, explica, orgullós, Marco.
“Un bon equip i estar sempre a la Champions”
Això també és gràcies a la feina dels cambrers. Alguns d’ells ja fa tres dècades que serveixen tapes: “Ja saben com vols el cafè amb llet, com t’agrada que et tirin la cervesa, saben els teus gustos”. Pel propietari, són com un equip de futbol: “Has de tenir un bon equip i estar sempre a la Champions”.
Aquí els cambrers també han de treballar la veu i l’oïda, funcionen com antigament i canten les comandes. “Va una de braves, una de sípia i una de peixet” i a la cuina “han d’estar al lloro” i recollir la informació. Aquesta és la banda sonora dia rere dia: “No hem volgut perdre l’essència de com antigament es treballava”.
Una manera de fer que ha estat reconeguda amb el Premi Barcelona Restauració 2025 a la integració en el barri pel seu paper com a punt de trobada veïnal.
