Una casualitat va portar els espaguetis i els raviolis frescos a Barcelona l’any 1902. Va ser aquell any quan els besavis de l’actual propietària de La Italiana Rivali (Bonsuccés, 12) Carla Rivali, van arribar de forma no buscada a la nostra ciutat.
L’objectiu del genovès Attilio Rivali i la seva dona era emigrar del Piamont cap a l’Argentina amb el somni d’exportar-hi els sabors italians. Però, amb la previsió d’un viatge llarg, van fer escala a Barcelona i van canviar d’opinió: “La meva besàvia estava embarassada i quan va veure que el port de Barcelona s’assemblava al de Gènova va dir: ‘Mi fermo qua‘ (em quedo aquí)”, rememora Rivali.
Un cop aquí, van posar en marxa un negoci d’un producte que coneixien molt bé: “Va ser el primer obrador que va fer pasta fresca a Barcelona”. Van començar en un quiosc a la Rambla i el 1904 van aixecar la persiana de la botiga que, 122 anys després, continua pastant a mà la pasta, de farina i ou.
“La nostra especialitat és la pasta fresca italiana, les salses que les acompanyen i els formatges ratllats” diu Rivali amb un somriure d’orella a orella. Ella i el seu marit, el mestre pastaio actual, Gerard Vilà, estan al capdavant del negoci familiar.
“A la cuina faig una fusió italianocatalana”
A l’obrador hi ha el Gerard i als fogons i al mostrador, la Carla, que reconeix que a l’hora de cuinar “faig una fusió italianocatalana, tot i que la majoria de plats són italians”. Pot cuinar uns fusili genovese amb pesto i mongeta tendra i olives farcides d’anxova, també una amanida de farfalle amb bonítol, anxoves, tomàquets sicilians “que sempre estan presents” o uns fettuccine amb una salsa gorgonzola amb un toc de romaní i ametlla torrada.
A la cuina també es preparen els farcits de les pastes, tant per a la venda al taulell com per a molts restaurants que són clients habituals de La Italiana fascinats per receptes, com el clàssic farcit de la zona de Bolonya de verdures i carn que segueix fil per randa la fórmula dels avis: verdures, vi blanc, espècies, carn, tot es passa per la trituradora i es barreja amb formatge de Parma, pa ratllat i mortadel·la.
La tradició dels nonos a cada plat de La Italiana
“Jo cada dimarts i dijous anava a dinar a casa els nonos (avis), l’àvia m’avisava quan es posava el davantal i jo anava a aprendre les receptes“, recorda la Carla, que avui manté el llegat viu de la cuina italiana feta a casa, just al pis de sobre de la botiga.
Pasta curta, llarga, farcida i els nyoquis
L’obrador és el territori del Gerard, que ben d’hora al matí engega les màquines i comença a pastar la farina i els ous italians. En el cas de la pasta llarga s’ha de tallar en forma d’espaguetis, tagliatelle o pappardelle, segons el gruix.
La pasta curta ja surt directament des del motllo: trecce, rigatoni, paccheri i macarrons. El Gerard és la meitat innovadora de la parella i entre els farcits, que es decideixen segons la temporada, té propostes extravagants com el de fuet.
La Carla explica que la botiga ha evolucionat molt. Quan van començar els seus besavis només hi havia espaguetis, tagliatelle, fettuccine i ravioli cappelletti de carn i d’espinacs i pecorino. “Ser a Barcelona i comprar aquesta pasta era tenir una mentalitat molt oberta, perquè qui menjava pasta fresca en aquella època?”.
El guanciale, l’embotit italià que triomfa
Ara la tendència és emplenar els raviolis amb més verdures que carn i hi ha modes que es fan notar a la botiga com la del guanciale, un embotit italià que triomfa: “Durant la pandèmia va haver-hi molts tutorials sobre com es feia l’autèntica carbonara i la venda del guanciale es va disparar”. També explica que a la ciutat hi ha “molt bons restaurants de cuina italiana” i això creu que és positiu per la botiga ja que els barcelonins ja coneixen els productes típics.
La botiga conserva marbres centenaris, calaixos i prestatgeries i una clientela que és sobretot local. Ara, la quarta generació no sap com evolucionarà el negoci, ja que els seus dos fills no saben si voldran continuar el llegat familiar, però el que sí que tenen clar és que el petit comerç viu un moment complicat. Ells, que són al cor de la ciutat, creuen que o “s’acaronen les botigues de sempre o només hi haurà comerços iguals i sense cap personalitat“.
Per la Carla continuar el negoci després de 122 anys és “un orgull absolut, perquè els nonos van picar molta pedra“.
