El Brusi i l’Haití eren dos dels bars més autèntics del Gòtic, establiments d’un altre segle que resistien al nucli més turístic de la ciutat. Dels dos, només en queda un, l’Haití (Jaume I, 3) que resisteix a tocar de la plaça de Sant Jaume amb la tercera generació al capdavant. Es tracta d’un bar amb solera que han forjat gairebé 70 anys d’història i per on han passat veïns, funcionaris i polítics per la seva proximitat amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
Però, més enllà de les personalitats que hi han esmorzat, dinat, o fet la copa, aquí s’hi respira barri com defensa Josep Servitja, la tercera generació: “Som, una mica, la resistència del barri, segons diuen”.
Cavalleries, merceria i bar
La història d’aquest negoci familiar es remunta a l’any 1962, quan l’avi va agafar el traspàs de l’Haití, coincidint amb la gran nevada: “Justament aquell Nadal el meu avi i un germà seu van obrir el negoci”. Però, aquest bar és una mica més antic. Va engegar l’any 1957 i abans va tenir diferents vides, va ser una merceria i les cavalleries de la Generalitat.
“Quan el meu sogre va venir del poble (Mediona) no tenia diners per canviar les coses, i ja es deia Haití i Haití s’ha quedat. Aquest rètol és molt guapo, tothom el vol” recorda Joaquima Gallart, la mare del Josep i la segona generació a capitanejar aquesta barra juntament amb el seu marit, Joan Servitja.
La Joaquima ja no està darrere la barra, però continua visitant el local. De fet viu a pocs metres d’un bar que segueix acollint veïns, treballadors i passavolants i que continua sent “un lloc de trobada i de refugi” per a aquells que busquen “un bar de barri com els d’abans”.
Van començar vivint al bar i fent moltes hores
La Joaquima té mil històries entre aquestes parets, recorda que ha estat més de 40 anys treballant a l’Haití i coneixent molta clientela, però afirma que “més que clients eren amics”. “Jo vaig començar venint a les 6 del matí amb la meva sogra i ja començàvem a fer truites abans d’obrir i estàvem fins a la nit, però això no es pot aguantar gaire: tot el dia, tarda i nit són moltes hores” rememora la Joaquima. Ara les coses han canviat.
“El meu avi va venir del poble amb poca cosa, la família els va ajudar amb un préstec i fins i tot vivien al bar, eren dues famílies a dalt i el meu pare aquí amb un llit plegable i a fer hores, era una altra època”, explica el Josep. “Abans es feien moltes hores i ara volem fer les nostres hores i plegar cap a casa”. Una altra cosa que ha canviat és que abans el bar el portava la família sola i ara hi ha treballadors.
Un bar de sempre amb menjar casolà
Des de fa uns anys, l’Haití és un grup jove, amb tres persones a sala i un a la cuina, que defensa els bars de sempre amb menjar casolà i amb productes de proximitat. Truites, croquetes i entrepans amb pa del Forn Vilamala, pastes de La Colmena i ingredients del Mercat de Santa Caterina. “Avui tenim truita d’espigalls i la de patata i ceba que sempre intentem conservar, intentem posar-hi estima a tot allò que fem“.
“Fan un entrepà del dia, aquesta joventut té moltes ganes de posar-hi el coll” diu la Joaquima. I és que als matins fan un entrepà diferent cada dia: “Avui amb mató de Montserrat, alvocat i salmó”. Al migdia es cuina capipota, mandonguilles i fricandó: “Intentem fer plats casolans, de tota la vida, que venen de gust, també plats combinats, però estem intentant tirar més pels plats casolans”.
“No és habitual al centre aquest tipus de bars”
El Josep reafirma aquest retorn als plats tradicionals perquè la clientela ho demana: “Ens animen a seguir perquè no es perdi aquest espai”. I és que l’Haití s’ha convertit en una petita Gàl·lia en ple centre. “Molta gent encara al·lucina: ‘Sou catalans, parleu català?’ Com que ja no és habitual al centre de Barcelona aquest tipus de bars“.
Pel Josep és un microclima el que es genera entre les quatre parets del bar: “Tenim ganes i il·lusió i la gent ens fa arribar que seguim i, encara que costi una mica, ens agradaria intentar-ho“.
