Hi ha pel·lícules que parlen del futur a través de la tecnologia i d’altres que ho fan a través de a gastronomia. L’expert en sèries Guillem F. Marí, de Serielizados, ens recomana set films i sèries distòpiques per a la secció quinzenal del programa B de gust de dimecres, 3 de desembre.
El cinema i les sèries han imaginat moltes vegades com menjarem en un món governat per elits, amb desigualtats i amb escassetat d’aliments. I, sovint, la taula del futur no convida gaire a seure-hi. Aquest mes coincideixen a les cartelleres dues pel·lícules distòpiques basades en relats de Stephen King, The running man i La larga marcha, una bona excusa per parlar de distopies i la importància social del menjar.
El hoyo (2019)
Una de les imatges més potents del menjar distòpic la trobem en el llargmetratge El hoyo, del director basc Galder Gaztelu-Urrutia, tot un èxit a Netflix que ja ha donat per a una segona part. En aquest infern vertical, els presoners mengen les sobres dels pisos superiors, una metàfora brutal de la desigualtat. Cada planta és un graó del sistema: com més amunt, més banquet; com més avall, més gana. És tot un experiment social que converteix el menjar en la mesura exacta del poder. I un advertiment clar al sistema: si no menges ràpid, ets el sopar.
High-rise (2015)
D’un pou vertical a un gratacel. A High-rise, de Ben Wheatley, basada en la novel·la del gran J. G. Ballard, la societat s’organitza dins un gratacel: als pisos alts tenen festes de cava i delicadeses, mentre que als baixos mengen restes i s’enfonsen en el caos. El menjar —com l’arquitectura— és una jerarquia i la revolta comença quan algú té gana d’igualtat. Als àtics, còctels i caviar. A baix, misèria. Fins que, literalment, la civilització es desfà enmig de banquets, orgies i restes de menjar. Aquí tenim el luxe (i per tant el menjar) com a punt de partida… i de col·lapse.
Trencaneu (2013)
El coreà Bong Joon-ho va portar la mateixa idea a un tren a Trencaneu, un film basat en una novel·la gràfica francesa que també ha estat adaptada al format sèrie amb quatre temporades. Els últims humans viuen atrapats en un comboi que recorre un món congelat. Els de la cua mengen unes misterioses barres negres; els de davant, sushi fresc. Qui hagi vist el film sap de què estan fetes les barres negres. Un viatge literal a través de la desigualtat en què cada vagó és un estament social. El menjar funciona com a frontera total entre rics i pobres.
Demolition man (1993)
El menjar també pot ser una arma de control disfressada de confort, com a Demolition man. En aquesta sàtira dels 90, Sylvester Stallone es desperta en un futur en què tot és net, ordenat, asèptic i… avorrit. Els revolucionaris que viuen sota terra s’alimenten d’hamburgueses fetes de rata i a l’alta societat homogeneïtzada les franquícies han esdevingut restaurants de luxe, com en l’escena en què van a un Taco Bell luxós. Una curiositat: com que aquí encara no n’hi havia, la pel·lícula va afegir el logotip de Pizza Hut a la versió internacional. Avui dia hi ha un munt de Taco Bells.
“Black mirror” (2011)
I si el futur fos encara més asèptic? A “Black mirror”, el menjar ja ni tan sols és menjar. A l’episodi Fifteen million merits, la gent viu tancada en cubicles, s’alimenta de productes sintètics i viu per mantenir el sistema. A Nosedive, en canvi, el menjar és un simple decorat per fer-se selfies i aconseguir likes. En totes dues, el menjar ha perdut el sabor, però conserva la seva funció: classificar-nos. Hi ha tanta diferència amb la realitat que vivim?
Els jocs de la fam (2012)
I seguint amb les classificacions, si parlem de distopies i de menjar, no podem obviar Els jocs de la fam, literalment, una història sobre la gana. Aquesta saga presenta un món on l’abundància i l’escassetat es reparteixen segons la utilitat social i on el menjar —o la seva absència— és la millor manera de controlar la població. El menjar defineix les classes: a la capital, banquets excessius; als districtes, fam i escassetat. Aquest contrast recorda que el luxe d’uns pocs sempre es construeix sobre la gana dels altres.
Soylent green (1973)
I acabem amb un clàssic del 1973: Soylent green, amb el mític Charlton Heston. El film mostra un futur amb sobrepoblació i contaminat en què la humanitat sobreviu menjant unes galetes industrials, un producte misteriós que promet acabar amb la fam mundial. Només cal recordar aquell famós crit final —no en direm més per si algú encara no l’ha vist— per entendre que, de vegades, el futur del menjar pot ser més literal del que voldríem.
