compartir
La cuina del monestir de Pedralbes és gran i espaiosa. Reflecteix a la perfecció les transformacions que ha viscut al llarg dels segles, es va utilitzar des del s. XIV fins al 1983. A l’època medieval, havia d’alimentar 70 monges que seguien les normes de pobresa de Santa Clara. S’alimentaven de productes de temporada i proximitat. Menjaven bàsicament llegums i cereals, en proporcions escasses, malgrat que el 60 % eren d’origen noble.
Des del segle XIV fins al XVIII les religioses havien de seguir una dieta dessecant, explica l’Agnès Villamor, educadora al monestir de Pedralbes: aliments que no havien de ser “ni freds ni humits, sinó càlids i secs“. Uns àpats que havien d’evitar la concupiscència, comenta Villamor, i afegeix amb ironia: “Perquè tothom sap que les dones tenim una tendència natural a la luxúria que hem de contenir amb aquesta alimentació”.
Escudella al refetor
A l’edat mitjana cada monja dinava en un petit plat de terrissa esmaltat, l’escudella (un recipient que dona nom al tradicional plat de cullera català), en racions frugals i austeres. Compartien els àpats al refetor, “un espai ritual, solemne, que recorda una església” explica l’Agnès Villamor. Ho feien en silenci. “No es podia parlar, era un moment de comunió amb Déu“, afegeix l’educadora al monestir de Pedralbes. Cada menjada era una reproducció del Sant Sopar, abans que Jesús fos crucificat, i “un moment molt potent per a algú que és creient”.
El julivert, un superaliment medieval
L’hort del monestir de Pedralbes va bastir les religioses de verdures, hortalisses, llegums o fruites al llarg dels segles. L’any 2017 es va recuperar el seu ús original i la distribució que hauria pogut tenir durant l’edat mitjana. No hi pot faltar el julivert, “un superaliment amb molts nutrients”, explica el Joan Solé, tècnic agrònom i educador mediambiental. És l’ingredient essencial d’una de les receptes més populars de l’època medieval, la julivertada, que veu del llegat àrab.
A més del julivert, porta una picada d’ametlles, espècies (gingebre, canyella, pebre), vinagre i mel. Té un gust agredolç que era “molt apreciat” a l’època, diu Solé. Acompanyava normalment plats de carn per fer-los “més mengívols“, comenta l’educador mediambiental, perquè la qualitat de les peces no era a la qual ara estem acostumats. Una recepta que tothom pot aprendre a fer gràcies als tallers que es fan de forma periòdica als tallers de l’hort medieval.
L’albudeca o síndria de confitura
Però si hi ha un aliment estrella a l’hort és l’albudeca, una fruita molt popular a l’edat mitjana. És originària del desert del Kalahari (a l’Àfrica) i es va estendre per Europa per la facilitat de cultivar-la i la capacitat de conservar-se, ja que pot durar mesos un cop collida. Era un “aliment de supervivència“, explica en Joan Solé. L’albudeca es menjava en forma de confitura, també podia servir per hidratar-se o alimentar el bestiar, afegeix Solé.
Al monestir l’han recuperat a partir d’unes llavors de l’associació L’era i la conreen cada estiu. Aquest hort és el més antic de Barcelona i ha estat distingit a Europa com a iniciativa exemplar. Està ubicat en un emplaçament únic des de fa 700 anys i té un aqüífer que no s’ha quedat mai sense aigua, ni en temps de sequera. “Hem volgut reproduir aquella agricultura que es feia al segle XIV” comenta Solé, aquella que no havia rebut l’intercanvi amb el continent americà.
