Ca l’Isidre resisteix al Raval: “No té sentit que tots marxem, la ciutat ens ha de donar força”

Núria Gironès manté viu l’esperit que l’any 1970 va portar els seus pares a obrir el restaurant Ca l’Isidre al Raval i no vol sentir a parlar de marxar del barri. “És nostre i no té sentit que tots marxem de casa. No m’entra al cap”. Ara bé, Gironès demana suport: “La ciutat ens ha d’acompanyar i donar força perquè si ens anem retirant només ens quedarà la Diagonal”.

En una entrevista al programa B de gust, la propietària de Ca l’Isidre, que també és pastissera, xef i sommelier del restaurant, es declara una enamorada del Raval, una passió heretada del pare, a qui la Núria acompanyava de petita a comprar producte fresc al Mercat de la Boqueria. “El Raval ha estat sempre un barri humil, amb èpoques bohèmies, i si no et fiques en carrers complicats és abordable. La gent hi ha de posar ganes”.

Gironès demana suport de les institucions i dels ciutadans: “Si ens anem retirant només ens quedarà la Diagonal. I no et puc dir tants tresors de la Diagonal com de Ciutat Vella”. “És una pena la psicosi de que s’ha tornat perillós. La gent ha de tornar a descobrir la ciutat, no només els estrangers”.

“El meu pare va ser dels primers a apostar per la cuina local”

Ca l’Isidre (Flors, 12) és memòria viva de la restauració barcelonina: “És un dels primers restaurants que van apostar per fer cuina local amb producte de proximitat i de temporada. El meu pare anava cada dia a la Boqueria”. Aquestes excursions al mercat la van captivar des de ben petita, però la vocació per la restauració va arribar més tard.

“Del pare n’he après moltíssim, és un dels millors. Com ell, jo també valoro treballar amb un producte de primera i atendre els clients com si fos l’últim dia de la seva vida”. Admet, però, que els temps han canviat: “Hi ha serveis que abans donava el restaurant, com el de l’aparcador de cotxes. Ha estat un dels motius de disputa amb el pare però ara és inviable”.

Els canvis no s’acaben aquí. La Núria explica que sota la seva batuta vol aconseguir un restaurant “que s’apropi més a tots els públics, no ser tan elitista perquè la ciutat ho demana”. “Volem tenir un punt més popular, però entenent que el producte de qualitat és costós”.

“És una feina molt exigent, però ho porto a dins”

En preguntar-li per la conciliació entre la feina de restauradora i la vida privada, Gironès reconeix que el sacrifici ha estat gran: “És una feina exigent, un estil de vida. Només he pogut tenir un fill i m’ha costat molt conciliar. Has de ser un gran apassionat”. Explica que molts amics de professió que van començar amb ella ho han deixat.

Qui ha viscut en primera persona aquesta realitat és el seu fill: “Es dedica al món de la imatge i la fotografia i, tot i que cuina molt bé, mai s’ha interessat per la restauració justament perquè m’ha vist a mi”. Tot i aquesta exigència la Núria no ho canvia per res: “Estic contenta. És difícil, però ho porto a dins i, de moment, segueixo!”.