El Brusi i l’Haití són bars d’un altre segle, sense concessions al mobiliari ni a la cuina de disseny. La seva proximitat a la plaça de Sant Jaume els fa un indret perfecte per trobar-hi algun polític més o menys popular fent un cafè o degustant alguna de les especialitats d’aquests establiments que conserven un altre tresor, els seus carismàtics amos.

El Brusi, la Montserrat i dues tones de tripes

Montserrat Sabadell té 83 anys i és incombustible. Cada dia arriba al Brusi (Llibreteria, 23) cap a les 9 h i no para quieta. Pela patates, talla alls i cebes i cuina amb tenacitat i delicadesa les seves populars tripes, “de fama mundial“, diu convençuda Montserrat Sabadell. Té una cuina minúscula, inversament proporcional a la seva capacitat de treball. D’aquí han arribat a sortir “en èpoques bones dues tones de tripes”. Se sent tremendament orgullosa dels seus plats, com la botifarra amb xampinyons, perquè sap que agraden i perquè cuinar-los la fa molt feliç, tot i reconèixer que la seva jove s’encarrega ara de les truites, perquè ella no té prou força per girar la paella.

Aquest bar espaiós, amb taules de fòrmica i preus assequibles, no enganya. Així ha estat des que Montserrat Sabadell en va agafar les regnes amb el seu marit, l’any 68. Va decidir conservar-ne el nom, Brusi, perquè l’establiment va pertànyer a la família que durant més d’un segle va editar el ‘Diari de Barcelona’. I la seva estètica no ha canviat des que hi en van fer obres l’any 75. “A la gent li agrada molt i em diu que no ho canviï”, afirma Sabadell. Al pis superior encara conserva actives tres taules de billar. El servei està actualment en mans del seu fill Josep, atent i servicial, que és optimista sobre el futur d’aquest bar en propietat: “Mentre la mama tiri endavant, tot tirarà endavant”.

Montserrat Sabadell, a la seva minúscula cuina del Bar Brusi

L’Haití, el Josep i el seu bull de poble

D’entre els milers de passavolants que caminen amunt i avall pel carrer de Jaume I, són relativament pocs els que s’aturen i entren al petit bar que hi ha al número 3. Des de l’any 62, l’Haití s’ha anat fent un nom entre els fidels, molts d’ells treballadors de l’Administració. És un negoci familiar comandat per Josep Servitja, que segueix al peu del canó als seus 70 anys. “L’Haití és com un bar de barri sense ser un barri de Barcelona, un punt de trobada de molta gent, principalment polítics”.

No té màquina escurabutxaques i hi sona música clàssica. “Em diuen: ‘Oh, quin bar més estrany'”, afirma Josep Servitja. Però no fallen mai a l’hora de l’esmorzar. Servitja afirma que a la gent li agraden molt les truites “de patata i ceba o d’una verdura que en diuen encenalls o brotons” i l’embotit, que “fan expressament per a mi, el bull. Això no ho trobes si no vas al poble o vens aquí a fer un entrepà o una tapa”. Servitja és des dels 17 anys al darrere del taulell, “tota una vida… i haig de dir que m’ha passat molt de pressa”. Malauradament no pot ser gaire positiu quan pensa en el futur del seu bar, “perquè no el tenim en propietat i lamentablement són negocis que un dia desapareixen… Qui vingui aquí no farà el mateix que estem fent nosaltres”. Esteu avisats.

Bar Haití