Si encara no heu entrat al bar Mestres (carrer dels Vergós, 9), no dubteu a fer-ho els propers mesos. Tots els barcelonins haurien de creuar-ne la porta de fusta un cop a la vida. L’impacte està assegurat. Poc o res ha canviat des que els avis de l’Anna Mestres van obrir el local, el 1930: “És el més antic de les Tres Torres, com a bar i com a tot”.
“És la meva vida. Hi he estat sempre, des que vaig néixer”, confessa Mestres, tercera generació d’una nissaga dedicada als cafès, els entrepans i els àpats casolans per a gent treballadora. I ho fa en un barri rodejat de cases amb zona enjardinada i edificis amb entrada de servei. Un llogaret genuí que resisteix alimentant el personal amb un menú amb molt xup-xup, escrit a mà de dilluns a divendres (a la pissarra i en paper DIN A5).
Peus de porc, galtes i arròs, com a casa
S’hi ofereixen plats de tota la vida, “com a casa”, explica l’Anna Mestres, els mateixos que ella ha vist cuinar a la mare i a l’àvia: peus de porc, gerret, galtes, arròs, macarrons, escudella, bacallà amb samfaina, cigrons estofats… A còpia de repetir, de tornar una setmana i una altra als llarg dels anys, molts dels qui freqüenten el Mestres “més que clients són amics“, reconeix la seva propietària.
Costa no enamorar-se de la parella que porta aquest local: d’una banda, de la cuina i la desimboltura de l’Anna Mestres i, de l’altra, de l’eficiència i l’entrega a la barra (i les taules) del seu marit, l’Eduard Munné. La seva autenticitat no s’oblida. Defensen un bar que ha ocupat els millors anys de la seva vida.
Parets plenes
A més de nodrir el paladar, el Mestres permet entretenir la vista. Les seves parets estan plenes de quadres, la majoria pintats per la mare de l’Anna i d’altres, per clients, alguns de tant renom com l’artista barceloní Marcos Palazzi. També hi ha obridors de cervesa i trofeus, molts trofeus. Tots els que havia guanyat, fa mig segle, el Tres Torres Futbol Club, que durant anys havia fet servir el seu pati com a dutxa i canviador.
Jubilació i tancament
Expliquen l’Anna i l’Eduard que hi ha gent que entra al Mestres i “s’espanta” perquè el veuen vell. D’altres, en canvi, es meravellen que encara es conservi tan bé la barra de fusta primitiva. Admeten que hi ha molts veïns de les Tres Torres que no saben que el local existeix i d’altres que se sorprenen que “en un barri com aquest hi hagi un bar així”.
I com tot el que comença, acaba. També la llarga vida d’aquest cafè, que segurament no arribarà a celebrar el centenari amb l’obrir i tancar constant de la seva porta. Expliquen que el seu present és “continuar igual”. I el futur d’aquí a un parell d’anys… “Quan ens jubilem, s’acabarà”, diu l’Anna. “Es perdrà un bar”, diu amb un punt d’emoció l’Eduard.
