Ni l’ha tastat ni pensa fer-ho. Avui sembla impossible que algú a qui li agradi el peix no hagi tastat mai el salmó. L’Alba Aguilera, de 24 anys, és pescadora, la primera dona a dedicar-se a l’ofici al port de Barcelona. Una pionera que aprofita l’entrevista amb betevé per reivindicar el peix de proximitat: “Per què he de voler provar el salmó si al Mediterrani tenim llagosta, escamarlà, gamba, moll…? Tenim de tot, hem d’apostar pel nostre peix”.
L’Alba assegura que no li agrada haver de ser una pionera en el món de la pesca i que tant de bo hi hagués molts més referents femenins a la professió. Tot i això, accepta ser un altaveu per a les noies joves que vulguin seguir les seves passes: “Vull que totes les nenes que mirin el port sàpiguen que també poden treballar en aquest ofici”.
“El meu pare no volia que fos pescadora perquè sap els sacrificis que comporta”
Quan ella va dir a casa seva que volia seguir les passes de la família —és la quarta generació d’una nissaga de pescadors—, els pares li van intentar treure del cap: “El meu pare em va insistir perquè és un ofici molt dur i sacrificat. Passes la vida al mar, et treu totes les hores”.
La seva insistència va ser tan forta que finalment el pare ho va acceptar i, avui, cadascú amb la seva barca, són els dos últims pescadors de tresmall al port de Barcelona: “Quan el meu pare va començar, en aquest pantalà hi havia 60 barques de tresmall i ara només quedem nosaltres dos”.
“Venc el rap a 9 € a la llotja i després el veig a 35 € a la peixateria”
Parlem amb l’Alba després d’un matí de pesca. L’hivern està sent complicat, amb molts temporals que molts dies els impedeixen sortir a la mar: “És la meva vida, jo no sé fer una altra cosa, el port és casa meva i si un dia no puc sortir a pescar, em trobo malament”. La feina és molt dura, però més a terra que a mar: “Passem més hores treballant quan arribem a terra. Molts papers, molta burocràcia, moltes traves”, explica l’Alba. Està convençuda que aquestes dificultats són les que expliquen la manca de relleu generacional: “També hi ha por a les sancions que patim els pescadors”.
En aquest punt de la conversa, l’Alba vol respondre a tots aquells que pensen que el peix és car: “La nostra és una feina molt dura, ens juguem la vida, hi estem moltes hores”. La jove pescadora assenyala els intermediaris: “Jo venc el rap a 8, 9, 10 € a la llotja i després el veig a la peixateria a 30, 35 o 40 €”. Reclama que l’etiqueta de traçabilitat que els exigeixen a la llotja, en què aporten totes dades del peix capturat, no es perdi en el camí fins al consumidor final: “Que el consumidor pugui veure quin vaixell ha pescat aquell peix, quin dia i així tingui clar què està comprant”.
Acompanyem l’Alba al moment de la subhasta, que en el cas de la pesca de tresmall es fa a primera hora de la tarda. Després d’una dura jornada de pesca, la venda del dia no acaba d’anar bé. Li retornen dues caixes de gat de mar i els intermediaris valoren a la baixa algunes de les caixes que ha pescat l’Alba. El lluç li paguen a 8 € el quilo i el rap vermell per sota dels 12 €. Es pregunta per què només li han pagat a 30 € el quilo de llenguado “quan a la llotja d’Arenys el paguen a 50 €”. Al final, ha guanyat poc més de 150 €. “Demà serà un altre dia”, diu, mentre marxa amb el cap cot.
