Com ha retratat el cinema aquest món nostre ple de pastissos i bombons? Sovint són l’excusa per parlar de segones oportunitats, de tradició i de com el dolç pot curar ferides de l’ànima. Prepareu el paladar, que aquestes pel·lícules fan pujar la glucosa. L’expert en sèries Guillem F. Marí, de la revista en línia Serielizados, es posa el davantal per analitzar al programa B de gust el món de la rebosteria. Recomana cinc propostes audiovisuals que parlen de la cuina dolça, en què la precisió és gairebé científica, una alquímia.
Una pastisseria a Tòquio (2015)
Una pastisseria a Tòquio és una delicadesa de la directora Naomi Kawase. En aquesta pel·lícula, l’an (la pasta de mongetes vermelles dels dorayakis) és el centre de tot. La pel·lícula gira al voltant dels dorayakis i de la relació entre un pastisser solitari i una dona gran que li ensenya que cuinar dolços no és només seguir una recepta, sinó entendre el temps, la natura i les persones.
Kawase, una mestra a l’hora de treballar el temps i els estats d’ànim en el cinema, utilitza la pastisseria com una metàfora de la cura i de la transmissió de saviesa entre generacions.
Pastisser i xef (2023)
Si la directora japonesa d’Una pastisseria a Tòquio es fixa en la tradició, Pastisser i xef (À la belle étoile) posa el focus en l’ambició i la tècnica. Basada en la vida real de Yazid Ichemrahen, la pel·lícula ens mostra la cara més dura i competitiva de l’alta pastisseria francesa. El protagonista utilitza la seva habilitat per fugir d’una infància difícil, marcada per haver-se criat en entorns d’acollida als extraradis de la societat. La seva intenció de guanyar el campionat mundial de rebosteria converteix el film en una espècie de Rocky, amb pastissos en lloc de guants de boxa, cosa que el fa molt fàcil de digerir.
La mejor receta (2016)
En aquesta comèdia britànica, una feel good movie de manual, un forner jueu de Londres veu com el seu negoci perilla fins que contracta un aprenent musulmà de l’Àfrica. L’aprenent, per accident, posa cànnabis a la massa del pa i els pastissos, òbviament, es venen com mai. La mejor receta (Dough) parla de transmissió, pertinença i el valor simbòlic de cuinar per als altres com a elements d’unió, però també de l’amenaça de la gentrificació i dels grans negocis envers els establiments de barri de tota la vida.
Una pastisseria a Notting Hill (2020)
Una pastisseria a Notting Hill (Love Sarah) és una història sobre el llegat. Tres generacions de dones s’uneixen per obrir la pastisseria que la seva filla/amiga/mare volia inaugurar abans de morir. És un llargmetratge que parla del dol a través del sucre. El punt més interessant és la multiculturalitat de Londres: preparen postres de tot el món perquè tothom qui viu al barri s’hi senti identificat. Els pastissos, com a mirall de la ciutat.
Chocolat (2000)
No es pot parlar de dolços sense esmentar Chocolat. Aquest clàssic modern de Lasse Hallstrom està protagonitzat per la Vianne —interpretada per una magnífica Juliette Binoche—, que arriba a un poble francès ultraconservador i obre una xocolateria en plena quaresma. Aquí, el dolç es converteix en eina de transformació social, capaç de despertar emocions reprimides. La protagonista té el do de saber quin és el dolç preferit de cada persona i aconsegueix trencar la rigidesa moral del poble a través dels bombons.
