Un cop passat un temps prudencial per pair els àpats de Nadal, reprenem les recomanacions cinematogràfiques posant el focus en les ingestes copioses que no acaben amb final feliç, perquè el setè art no és aliè als empatxos gastronòmics. Pots acompanyar la secció emesa al programa B de gust de l’expert en sèries Guillem F. Marí, de la revista en línia Serielizados, amb un protector estomacal.
La gran comilona [La grande bouffe] (1973)
És probablement la pel·lícula definitiva sobre l’empatx. Quatre amics es tanquen en una mansió amb un objectiu: menjar fins a morir. És un referent del cinema europeu dels 70, dirigit per Marco Ferreri i escrita pel gran Rafael Azcona, que converteix el plaer gastronòmic en un acte autodestructiu, excessiu i grotesc, en què el menjar deixa de ser celebració per esdevenir condemna física i moral. Una sàtira ferotge sobre el consum, el masclisme i una societat que ja no sap quan parar. A més, té un repartiment estel·lar que queda per a la història, amb Marcello Mastroianni, Philippe Noiret, Michel Piccoli i Ugo Tognazzi.
El festín de Babette [Babettes gæstebud] (1987)
A l’extrem oposat de La grande bouffe hi ha El festín de Babette, un llargmetratge danès en què un gran àpat no provoca empatx sinó revelació. La Babette ho aposta tot a un sopar extraordinari per a una comunitat austera i reprimida, i el menjar actua com un llenguatge capaç de trencar silencis, rancúnies i dogmes. Aquí el banquet no destrueix el cos, sinó que alimenta l’ànima i demostra que menjar bé pot ser un acte profundament transformador.
Comer, beber, amar [Eat drink man woman] (1994)
Aquesta pel·lícula és una de les primeres del director Ang Lee filmades a Taiwan abans de triomfar a Hollywood amb Brokeback mountain. El moment del banquet setmanal és el protagonista: tot un ritual familiar. El pare —un cuiner prestigiós— prepara cada diumenge àpats desmesurats que sembla que ningú de la família gaudeix completament. El menjar és abundant, però l’empatx és emocional: secrets, frustracions i silencis que s’acumulen a taula. Una pel·lícula familiar que és ideal per parlar de com els grans àpats també poden ser espais d’incomunicació.
Vatel (2000)
Vatel reuneix un gran repartiment amb Gerard Depardieu, Tim Roth i Uma Thurman i ens transporta als banquets del segle XVII, on menjar bé era una qüestió d’Estat reservada als més privilegiats. Festins monumentals per impressionar el rei, amb centenars de plats, servents i una logística impossible. Aquí l’empatx no és tant del comensal com del cuiner, el Vatel del títol, esclafat per la pressió, l’honor i la perfecció. Una història sobre com l’excés gastronòmic pot acabar sent una condemna professional i personal.
El sentido de la vida [The meaning of life] (1983)
I, per acabar, si parlem d’empatx literal, no hi ha cap escena que superi la del restaurant d’El sentido de la vida, dels Monty Python. Un client habitual, enorme, que menja sense límit fins que explota després d’acceptar una última xocolatina de menta per acabar l’àpat. L’humor absurd dels Python ens dona la mort per empatx més fastigosa i espectacular del cinema. Alhora és també una crítica ferotge al consum descontrolat i al menjar com a espectacle grotesc. Una manera genial de tancar el tema amb una rialla… i una certa incomoditat que ens pot recordar l’empatx en cadena de la nit de Nadal, el dinar de Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any.
