El Josep Ribas72 anys i acaba de superar un ictus. Tot i això, no ha deixat d’estar en contacte amb l’esport de la seva vida, el ta-ka-tà, una disciplina que es va crear a principis del segle XX a la Barceloneta. Es practica amb una xarxa sobre la sorra i dos jugadors a banda i banda que es passen una pilota de tenis amb la mà. Ribas queda habitualment amb un petit grup de socis del CNAB, els “takateros”, un reducte de veterans que lluita per mantenir viu aquest esport que només es juga a les platges del barri mariner de Barcelona. A part d’ells, tan sols el gaudeixen de forma més o menys periòdica alguns usuaris del veí Club Natació Barcelona i els avis del Centre d’Esports Barceloneta. Tots plegats no arriben a la cinquantena de persones.

És una tradició que no penso perdre, ho tinc molt clar”
Joan Parellada, jugador de ta-ka-tà i soci del CNAB

“Matxete”

Assegura Josep Ribas que per jugar bé al ta-ka-tà cal tenir molta agilitat, saber-ho fer amb les dues mans i tenir en compte “que la pilota l’has de tirar sempre enlaire, així els punts duren més”. Apunta també que “mai no s’ha de picar cap a baix, això és ‘matxete’ i és falta”, un terme encunyat seguint el símil del bàsquet “esmaixar”. És un esport que requereix “molt d’esforç”, afirma el jugador Manel Castells. “La sorra castiga molt“, afegeix el seu company Àlex Albiol, “sembla molt fàcil, però no ho és”.

Ribas explica que el nom tan peculiar d’aquest esport prové del so que fa la pilota quan pica amb la mà, i que només en té coneixement “mig barri”. Molta de la gent que els mira des de l’altra banda de la tanca de la platja de Sant Sebastià els pregunta: “Què és això? Com es diu aquest joc?

La gent ens pregunta què és aixo? com es diu aquest joc?”
Josep Ribas, jugador de ta-ka-tà i soci del CNAB

Des del 1920

Aquest esport no ha sortit mai de la Barceloneta. El van crear a principis del segle XX els jugadors de waterpolo i nedadors que feien travessies en aigües obertes per fer passar el temps d’espera a la sorra, explica Ribas. Amb els anys es va fer molt popular, es va establir un reglament i el 1950 el El CN Atlètic va organitzar el primer campionat interclubs.

Gereració rere generació, ha anat passant de pares a fills amb la celebració de torneigs com les 24 hores de ta-kat-tà, que es va començar a fer el 1960 i es va mantenir unes dues dècades, fins a reduir-se a les 12 hores de ta-ka-tà cap als 80/90… I amb el pas dels anys altres esports més moderns han captat l’atenció dels més joves i aquesta disciplina ha anat perdent pes, diluïda entre les moltes activitats que proposen els dos grans clubs del barri. Amb tot, i malgrat la pandèmia, el 2021 es va organitzar un campionat que va aplegar una trentena de participants.

partit ta-ka-ta CN Atletic
Partit de ta-ka-ta al CN Atlètic
El ta-ka-tà no es toca, és l’essència del club”
Josep Ribas, jugador de ta-ka-tà i soci del CNAB

Falta de relleu

La majoria dels “takateros” del CNAB van aprendre a jugar al ta-ka-tà gràcies a algun familiar que els va inocular la passió per aquest esport . Reconeixen, però, la manca de relleu generacional. Josep Ribas comenta que els qui practiquen el pàdel “voldrien agafar la nostra pista perquè diuen que som poca gent”, però el CNAB els ha dit: “El ta-ka-tà no es toca, és l’essència del club“.

És un llàstima que un esport que hem inventat no es desenvolupi“, afegeix Manel Castells, “No sabem com fer-ho“, admet el “takatero” Joan Parellada. Mentrestant, Josep Ribas, enfundat amb una samarreta colorista i una gorra blanca, només pensa en els dies que li queden per recuperar-se del tot i tornar a practicar aquest joc centenari que potser li ha salvat la vida.

“Takateros” del CN Atlètic Barceloneta