L’Horta-Moralo es preveia intens, emocionant i igualat i a fe de Déu que ho va ser. Els dos equips es jugaven el continuar vius en el play-off d’ascens a Segona B. El partit va ser el que prometia, però va tenir molts altres detalls que a primer cop d’ull s’escapen. Nosaltres ens hem mirat les imatges amb cura i hem trobat autèntiques perles. És la contracrònica del partit.
La paciència de l’espera
El partit de dissabte va ser el final d’un somni. El final d’una temporada que mai abans s’havia viscut al Feliu i Codina. Un final dolorós, però del qual cal aixecar-se. Una tarda que va acabar com va començar: amb abraçades.
L’Horta-Moralo no era un partit més. Era el partit. Un dia perquè la família et vingués a veure. Un dia de somriures i d’il·lusió per seguir fent història. Però també era el dia clau per als extremenys. Catorze anys després tornaven a fer un play-off i tenien molt clar el que havien de fer per seguir endavant. Pas per vestidors i a conèixer el terreny de joc del Feliu i Codina. Però mai no arribarien al nivell de Joan Vives.
Nacho Castro neguitejava esperant els últims jugadors. Uns accidents havien complicat el trànsit, però finalment Galeano i Morales van arribar, i ho van fer amb la moral intacta. Mentre els entrenadors se saludaven, el Feliu i Codina començava a bullir. Arribava l’hora de la veritat i les cares eren de concentració màxima. Finalment l’himne va sonar per megafonia a un volum eixordador i els jugadors van sortir al terreny de joc. Ni l’alt volum dels altaveus va poder apaivagar els pulmons de Guillem i Arnau. Foto d’equip, últims ànims i a jugar.
Comença el partit
A les banquetes, la nit i el dia. Nacho Castro, tranquil amb el seu jersei de la sort, contrastava amb un Diego Merino que no parava quiet. Tant que l’àrbitre i l’assistent el van haver de tranquil·litzar. Però els místers es porten bé i si fa falta comenten les jugades a mig partit. Alguna cosa ja no li agradava a Nacho Castro abans del gol de Diego del Castillo. El migcentre va saltar més que ningú i va celebrar el gol amb tota la ràbia del món. Tanta que la veu li va acabar fallant.
S’escapa el somni
A vestidors, Nacho Castro va decidir moure la banqueta. No havien passat ni deu minuts i el tècnic hortenc va fer el segon moviment. Més pólvora amb un Narcís que ja cridava des de la banda. El temps volava i la banqueta començava a deixar de creure. Un últim canvi a la desesperada però res. No era el dia. A la banqueta visitant, ho vivien diferent sabent que ho tenien mig fet. El cartell es va aixecar amb un 4 i l’últim bri d’esperança va marxar amb un cop de cap de Morales. Al final, celebració merescuda d’uns extremenys que passen de ronda. A tres quarts i cinc de deu, es va acabar el somni de l’Horta.
