Posar fi a l’hegemonia dels últims anys del Barça sembla un dels propòsits de Michele Kang. La propietària de l’Olympique de Lió, el London City i el Washington Spirit s’ha creat un imperi dins el futbol femení. Fins al 2019 no tenia cap mena de vincle amb el futbol, però va vendre la seva empresa tecnològica i va decidir invertir una part del que té en el món del futbol femení. Ha revolucionat el panorama mundial a cop de talonari i amb la vista posada des d’un inici a Barcelona, al Barça, al model i a la fórmula —potser irrepetible— que ha convertit el club blaugrana en el gran referent.
Jonatan Giráldez, el punt de partida d’una conquista
El primer pas va ser el 2024, quan va fitxar Jonatan Giráldez per dirigir el Washington Spirit. Del Barça a l’equip estatunidenc i, l’any següent, cap a un altra propietat de Kang: l’Olympique de Lió. Més tard hi va incorporar Markel Zubizarreta per gestionar esportivament el seu hòlding. Una peça clau en el creixement del club blaugrana, el gran arquitecte de l’equip que també va portar cap allà Gonzalo Rodríguez, la seva mà dreta al Barça. La primera jugadora blaugrana a caure en el control de Kang va ser María Pérez, joia de La Masia que tenia pocs minuts en el primer equip. El 2025 va fer un pas definitiu: Ingrid Engen va fitxar per l’Olympique de Lió i Jana Fernández i Lucía Corrales van marxar al London City.
Aquest 2026 en vol més. I és ambiciosa, molt. Els seus objectius són Mapi León i Alexia Putellas, que ja han anunciat que no seguiran al Barça. A més, Kang ja pensa en l’any vinent, en què s’acaba el contracte de jugadores com Patri Guijarro.
Es pot repetir l’essència blaugrana a còpia de diners?
Mentre que molts continuen tractant el futbol femení com una causa social, ella ho veu com una indústria preparada per explotar. I la realitat és que el Barça, amb els límits salarials, les normatives de fair play… no pot competir amb els 1.200 milions de dòlars de patrimoni personal de Michele Kang. Els diners, però, no ho són tot. El mes de maig el Barça va guanyar l’Olympique de Lió de Kang a la final de la Champions. Amb una essència única i potser impossible de copiar per molt que s’hi inverteixin milions d’euros.
