Les llàgrimes de Mussa Diagné després de quedar eliminats als quarts de final de la Lliga són el reflex més fidel de la temporada blaugrana. Una temporada difícil i per oblidar. De fet, feia 12 anys que el Barça no queia a la primera en els play-off. Va ser la temporada 2004-2005, quan l’Estudiantes el va eliminar tot i tenir el factor pista en contra. Aquella també va ser una temporada nefasta, però almenys, va acabar amb la Supercopa al sarró després de superar el Madrid. Aquell any va ser el final d’un cicle, amb la marxa de Bodiroga com a màxim exponent. Aquesta temporada, en canvi, era l’inici d’un nou projecte esperançador. Xavi Pascual, tècnic blaugrana durant més de vuit temporades, va deixar pas al grec Bartzokas, que es va trobar una plantilla amb molts canvis. L’inici va ser esperançador, amb Rice, el fitxatge estrella, oferint un recital a la Supercopa i eliminant el Madrid. Semblava que l’era Bartzokas començaria amb un títol, però el Gran Canària va donar la sorpresa i va deixar el Barça amb un pam de nas. A la resta de competicions, l’equip semblava tenir dues cares. Capaç del millor i del pitjor. Tampoc no hi van ajudar les moltes lesions amb una malastrugança digna d’estudi, ni una direcció esportiva errant que ha anat tallant jugadors i fitxant-ne de nous durant la temporada. L’equip ho ha patit i la Copa del Rei va ser el segon títol que va escapar-se. El València els va enviar cap a Barcelona en semifinals. A la Lliga, l’equip va acabar sisè amb un balanç de 22 victòries i 10 derrotes. Això li va suposar arribar als play-off sense el factor pista a favor i el València ha tornat a ser el seu botxí. Però si hi ha una competició en la qual els blaugrana han arribat a fer el ridícul, ha estat a l’Eurolliga. Només 12 victòries per 18 derrotes que els van deixar sense cap opció de passar a quarts i amb una imatge que va tocar fons amb la derrota al Palau a mans d’un Madrid que va fer sang. Els blancs van apallissar els blaugrana per 63 a 102, 39 punts de diferència. Amb tot, l’era Bartzokas trontolla i alguns jugador com Oleson, Perperoglu o Doellman no seguiran en un club que necessita una segona revolució només un any després de començar l’última.