El Muntanyesa és un dels equips de Barcelona amb més seguidors. El club de Nou Barris s’ha acostumat a jugar a la Tercera Divisió amb set temporades en la última dècada però no sempre ha estat així. La Monta era un equip de barri humil que intentava salvar-se a la Primera Catalana o a categories inferiors, fins que un grup d’amics va canviar aquella dinàmica i va multiplicar el club i la seva massa social.

Miki Carrillo, el tècnic d’un grup d’amics

Sota el comandament de Miki Carrillo, la Monta feia unes quantes temporades que salvava la categoria amb escreix. A falta d’unes quantes jornades, l’equip ja no havia de patir pel descens però tampoc no arribava a lluitar per les primeres posicions. Fins la temporada 2009-2010. La pretemporada d’aquell any, Carrillo va deixar entreveure que, un cop salvats, podrien intentar arribar a les places d’ascens a Tercera. Per aconseguir-ho, el tècnic comptava amb un grup de jugadors que van fer tanta pinya que van acabar sent un grup d’amics que jugaven a futbol. Però, això sí, un grup d’amics que jugavan tan bé que van pujar el Muntanyesa a Tercera Divisió.

23 de maig del 2010, l’ascens somiat

El 23 de Maig del 2010, el Muntanyesa va canviar a història dels groc-i-negres. A la Bombonera de Nou Barris i davant el Banyoles, l’equip va aconseguir una victòria per 2 a 1 que va certificar l’ascens a la Tercera Divisió. Una fita històrica que va suposar un punt d’inflexió en la història del club. Homes com Joan Roig, Ferran Melich, Raúl Barriendos, Quim Araújo, Rubén Giménez, Edu San José o José Villegas van ser part d’aquella plantilla, que va plantar la llavor de l’equip que, una temporada després, es va quedar a un penal de pujar a Segona Divisió B.

Edu San José, l’amo de la pilota aturada

Edu San José era un dels capitans d’aquella plantilla i l’home encarregat de tots els llançaments a pilota aturada. Per San José, aquell any tan maco es va gestar gràcies a un grup de bons jugadors que van acabar sent amics. El migcampista vol remarcar que gràcies a aquella comunió, la Monta podia incorporar i mantenir jugadors importants que podrien haver cobrat més lluny de Nou Barris però que volien vestir de groc-i-grana pel bon ambient.

Joan Roig: “Èrem un grup d’amics que gaudien jugant”

Per Joan Roig, migcampista d’aquell equip, una de les claus per oferir una millor versió futbolística van ser les noves incorporacions que van aportar un “plus de qualitat.” A més a més, la bona relació de la plantilla va generar que acabessin sent un grup d’amics que “gaudien jugant a futbol i patien dins del camp.” De fet, molts d’aquests jugadors se segueixen veient una dècada després.

Quim Araújo, “El mago”

Quim Araújo va arribar aquella temporada procedent de la Gramenet, on no era indiscutible. Amb Miki Carrillo es va convertir en un fix a l’onze inicial i va despuntar tant que considera aquell any com “el començament real de la seva carrera futbolística”. “El mago” també destaca la unió del vestidor i com l’afició es va reenganxar a l’equip.

Rubén Giménez, la joventut

Rubén Giménez només tenia 19 anys aquella temporada. El migcampista, que va ser suplent el primer partit de Lliga però després ho va jugar pràcticament tot, remarca que tots eren “una família” i destaca el passeig pel barri amb un minibus descapotable per celebrar l’ascens.

Ferran Melich, José Villegas i Raúl Barriendos

José Villegas, Ferran Melich i Raúl Barriendos van quedar, mantenint les distàncies, per valorar aquell any. Per Villegas, la clau va ser la “simbiosi” que es va generar a la plantilla. Per Barriendos, en canvi, va ser Miki Carrillo. El tècnic va reforçar l’equip de manera espectacular i els fruits van arribar. Barriendos també recorda amb especial estima el moment del minibus descapotable amb el qual “semblaven el papa de Roma.” També Ferran Melich destaca aquella celebració. El lateral confirma que aquella plantilla va ser la llavor d’un equip que la temporada següent es va quedar amb la mel a la boca i va estar a punt de pujar a Segona Divisió B.