El terme neix de la unió de dues paraules: “man” (home) i “spreading” (estendre’s), és a dir, “home que s’estén”. O sigui, home que s’escarxofa amb les cames obertes i treu i ocupa espai de les persones que estan al costat. Generalment, dones.
Ciutats com Nova York, Tòquio o Istanbul ja fa temps que avisen d’aquest comportament als transports públics, i l’Ajuntament de Madrid ja ha fet posar cartells a l’autobús per advertir d’aquest comportament:
Tractem aquesta polèmica i quines raons hi ha a favor i en contra de considerar-la part de l’educació masclista.
Els experts afirmen que la comunicació no verbal ens diu molt de la nostra posició al món i sobretot de la imatge d’autoritat o submissió que projectem al nostre entorn.
Segons afirma Estrella Montolío, experta en llenguatge no verbal, la manera de moure i posicionar el nostre cos és producte d’una construcció mental de com actuar en públic. Des de petites s’ensenya les dones a tancar les cames i a asseure’s gairebé encongides, de manera que tenim el fet contrari, i també té un nom: “womanfolding”.
Hi ha altres neologismes que defineixen comportaments masculins:
“Manterruption”: són homes que interrompen les dones, que no les deixen acabar de parlar, enmig d’una explicació o fins i tot enmig d’un discurs.
“Mansplaining”: són homes que expliquen coses a les dones que elles coneixen millor, o fins i tot en són expertes, però ells els les expliquen amb condescendència i paternalisme.
“Manslamming”: són homes que xoquen, que no cedeixen el pas ni veient que col·lidiran amb algú.
“Bropriating”: són homes que s’apropien d’idees de dones. Això ha passat al llarg de la història i segueix passant ara.
Escolta tota l’explicació a la secció sencera, en parlem amb la periodista Txell Esteve:
