(ACN) El segon dels nous decrets d’habitatge del Govern espanyol, referent a les mesures per estabilitzar els contractes de lloguer, preveu obligar els propietaris a “indemnitzar” els llogaters si no els renoven els contractes. Segons consta a l’esborrany de la llei, al qual ha tingut accés l’ACN, si arribada la data de venciment del contracte cap de les parts ha notificat la voluntat de no prorrogar-lo, el contracte es renovarà “obligatòriament” per terminis successius de cinc o set anys. Si l’arrendador comunica la voluntat de no prorrogar el contracte, estarà obligat a compensar l’arrendatari amb una quantitat equivalent a l’import de dotze mensualitats de renda d’un habitatge similar.
Segons consta al decret, la indemnització no seria procedent quan la no-pròrroga respongui a una causa “justificada”. Aquí es mencionen casos com que l’arrendador, essent persona física, necessiti l’habitatge per a si mateix o per als seus familiars de segon grau, que l’arrendatari no habiti de manera efectiva l’habitatge arrendat o que disposi d’un altre habitatge apte en el mateix municipi.
Els partits de l’oposició però ja han fet palesa la seva disconformitat amb aquest decret i han anunciat que el seu vot serà desfavorable.
“Necessitat real de l’arrendador”
La indemnització compleix una “doble funció”. D’una banda, compensa la llar pels costos que suposa l’extinció d’un contracte complert. De l’altra, fa que “la decisió de no prorrogar internalitzi el cost que trasllada a l’altra part”. D’aquesta manera, es busca que no prorrogar un contracte “respongui a una necessitat real de l’arrendador i no a la mera expectativa d’obtenir una renda superior amb un nou arrendatari”, indica l’esborrany.
Segons defensa el Govern espanyol en el text, la mesura no restringeix l’oferta d’habitatge de lloguer ni “altera l’equilibri de les prestacions del contracte”. “L’arrendador manté la llibertat de no prorrogar el contracte en cadascun dels seus venciments, amb l’únic deure de compensar l’arrendatari, i continua percebent la renda pactada amb les seves actualitzacions”, remarquen.
França, Alemanya i Països Baixos
L’exposició de motius de la norma també recorda que diverses legislacions europees han optat recentment per fórmules per dotar de més estabilitat l’arrendament d’habitatge. “A Alemanya, el contracte és, per regla general, de durada indefinida i l’arrendador només pot posar-hi fi quan acrediti un interès legítim; a França, el contracte es renova tàcitament per períodes de tres anys, o de sis si l’arrendador és una persona jurídica, i la no-renovació per part de l’arrendador exigeix un preavís de sis mesos i una causa taxada; als Països Baixos, la reforma aprovada el 2024 ha restablert el contracte de durada indefinida com a règim ordinari”, apunten.
“L’experiència comparada mostra que l’estabilitat del vincle arrendatici no és incompatible amb un mercat de lloguer ampli i dinàmic, sinó una de les seves condicions: redueix la rotació, els períodes de desocupació i els costos de transacció, i permet a les famílies planificar la seva vida sobre una base certa”, conclouen.
