En aquests taulells hi havien arribat a treballar 20 persones. Eren altres temps al barri del Raval quan la botiga El Indio no donava l'abast per la clientela. Ara les poques vendes que fan no són suficients per subsistir i això se suma a un encariment del lloguer que no poden assumir.Tenen temps per pactar fins al desembre, però ja donen el negoci per perdut. VÍCTOR RIERA, coresponsable de la botiga El Indio: "No es pot continuar perquè és impossible. Això de l'Ajuntament, està molt bé que es posi en això, però en el meu cas en poca cosa m'afecta. Ara que a d'altres potser sí els ajudaran." També la botiga Deulofeu, al centre de la ciutat, viu un moment difícil. No volen parlar de xifres per no perjudicar les converses amb el propietari, però ens expliquen que fa uns anys van actualitzar el lloguer a preu de mercat - ja aleshores car- i que ara se'ls podria duplicar la quota. Tot i que el consistori ha aclarit que no intervindrà en cap negociació, el responsable de l'establiment creu que ho acabarà fent. RAMON OLIVERES, responsable botiga Deulofeu: "L'Ajuntament estic content perquè seria la primera vegada que pot intervenir entre dos privats i llavors això dóna esperança per part de l'Ajuntament a que ens ajudin en les negociacions." El problema dels comerços emblemàtics està ja tan estès que, fins i tot, comença a haver-hi falsos rumors de tancament. És el cas del restaurant Can Culleretes, el més antic de la ciutat, que rep clients preocupats per la qüestió... tot i que no n'està afectat. ALÍCIA AGUT, copropietària del restaurant Can Culleretes: "Ja fa molts anys que vam comprar la finca perquè vam tenir una oportunitat, ens va costar, evidentment... però que la gent sàpiga que nosaltres no tenim cap problema. Ara, a mi em sap molt greu que moltes botigues desapareguin per això." Un altre dels negocis que sobreviuran és la Granja Viader. El local és propietat de la família i, a mesura que ha passat de pares a fills, s'han actualitzat els lloguers de manera progressiva. Reconeixen que tenen sort perquè molts comerços van intentar fer el mateix per renovar els contractes anys enrere i evitar problemes, però alguns propietaris no hi estaven interessats. MERCÈ CASADEMUNT, responsable Granja Viader: "Els comerços que estan afectats han estat previsors, és ara que ha sortit la notícia quan estaven amb l'aigua al coll. Ells des de fa molts anys estaven treballant, però el que no trobaven és el recolzament que els calia." Els comerciants esperen que aquest suport de l'Administració els ajudi a evitar que els seus negocis quedin reduïts a una façana.

Botigues de queviures i de màgia, locals dels anys 60 o negocis centenaris, en propietat o de lloguer. La quantitat i tipologia dels locals emblemàtics és tan complexa com difícil d’abordar. És per això que alguns temen que la mesura aprovada pel govern municipal d’aturar un any les llicències i activitats d’obres per protegir aquests espais arribi tard o sigui insuficient. Sigui com sigui, tots reben la iniciativa municipal com un respir per poder continuar negociant les rendes que paguen o, si més no, pensar què faran si finalment no poden tirar endavant amb el negoci.

Dissuadir les grans multinacionals i els propietaris és un primer pas, però a les botigues que ja no venen prou o no tenen relleu generacional, no les pot salvar. És el cas d’El Indio, un establiment tèxtil ubicat des de l’any 1870 al número 24 del carrer del Carme. Els clients eren majoritàriament gent gran que ja no hi compra, i els responsables de la botiga, treballadors veterans a punt de jubilar-se o que ja ho haurien d’haver fet, com en Víctor Riera. Ell és un dels tres homes que regenten aquesta botiga de teles i roba de casa, i afirma que “ningú no està interessat en aquest tipus de negoci, els joves ni hi entren”. Les poques vendes, la impossibilitat de traspassar, l’augment d’impostos i un encariment imminent del lloguer ja han condemnat aquesta antiga teleria. “No voldríem quedar reduïts a una façana o una placa, però la realitat és així de salvatge”, conclou en Víctor.

Més optimista es mostra en Ramon Riera Deulofeu. Als seus cognoms hi porta el nom d’una botiga que ha passat de pares a fills en la seva família i que ha vist des dels seus balcons tot el que ha passat a la plaça de Sant Jaume des de 1918: la botiga de roba d’home Deulofeu. Tot i que l’Ajuntament ha estat taxatiu en la decisió de no fer de mitjancer entre particulars en les negociacions dels contractes de lloguer, en Ramon es mostra convençut que finalment ho faran. “L’Ajuntament sap que la marca Barcelona no pot perdre les botigues de tota la vida, que oferim un tracte de proximitat”, afirma en Ramon, a qui el propietari vol duplicar el preu del lloguer.

Solucions trobades de casualitat

Els que van resoldre la seva situació, diuen, ho van fer sense pensar-hi. Així ho explica l’Alícia Agut, copropietària del restaurant Can Culleretes, que serveix plats a la ciutat des de 1786. L’Alícia relata, sorpresa, com en les darreres setmanes ha rebut nombrosos clients que li preguntaven si tenia problemes: “Els rumors són falsos, nosaltres fa anys que vam comprar el restaurant”. Una entitat bancària els va oferir abans de l’esclat de la crisi una hipoteca per adquirir el local del número 5 del carrer de Quintana: “Dubtàvem perquè eren molts diners, però ara tenim el problema resolt”, diu, satisfeta, l’Alícia, que lamenta que la ciutat pugui perdre racons amb tanta història com el seu.

El de la Granja Viader, al número 4 del carrer de Xuclà des de 1870, és un cas similar. Es tracta d’un negoci familiar que ha anat passant per diferents generacions, i això ha fet que la paperassa i els lloguers s’actualitzin de manera progressiva i raonable. Una de les corresponsables de la Granja, la Mercè Casademunt, reconeix que van tenir sort perquè aleshores no es plantejaven el que podria passar: “Quan van anar morint els avis i els pares, vam creure que era millor posar-ho tot al dia, i ara no hem de patir per això.”

Casademunt nega que els propietaris d’altres establiments no hagin estat previsors: “Fa anys que alguns intenten renovar els lloguers, però els propietaris sabien que a partir de 2015 podrien treure molt més benefici de les seves finques, i alguns no han volgut negociar”. Sense el suport de l’Administració, diu, serà impossible aturar la sagnia dels comerços emblemàtics. Però la Mercè segueix estant preocupada: “La mesura de l’Ajuntament és bona però per a alguns arriba tard, quan les multinacionals ja han començat a conversar amb els propietaris i als botiguers no els queda energia per lluitar.”