La crisi de l’habitatge té múltiples causes: poca oferta, molta demanda, especulació o falta de sòl per construir són els motius principals, però també n’hi ha d’altres dels que no es parla tant, però hi són, com les separacions o divorcis. És allò que els experts diuen “canvis en les formes de convivència” i que, al final, fan que el mateix nombre de gent necessiti més habitatges.
Segona transició demogràfica i nous models de llar
El director de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, Carles Donat, ho emmarca en el que ja s’anomena segona transició demogràfica. Aquest fenomen es caracteritza per un descens en el nombre de fills, un envelliment de la població, més diversitat en el models familiars i un increment de les llars unipersonals, ja sigui per ruptures durant el cicle vital o per la decisió de cadascú de voler viure sol.
Això fa que, de mitjana, hi hagi menys persones vivint a cada casa i, per tant, “per a la mateixa població necessitem més habitatges i això és un repte molt rellevant”, apunta l’expert. També des del punt de vista demogràfic, cal sumar-hi les arribades de població de fora de l’àrea metropolitana, sobretot per migracions internacionals. “I això ens planteja el repte de com incrementem el parc habitual d’habitatge”, explica.
S’esgota l’estoc del boom immobiliari
I què més ha passat a banda del que hem apuntat a l’inici i dels canvis demogràfics? Doncs que s’ha acabat l’estoc que havia deixat la crisi immobiliària: “Després de l’esclat de la bombolla es van quedar una sèrie d’habitatges buits i aquest estoc durant la darrera dècada principalment ha anat absorbint-se, de manera que allò que hi havia com una reserva ha deixat de ser-hi”, explica Donat.
D’aquesta manera, es produeix un contrast entre un nombre de llars cada vegada més alt i un parc d’habitatge que no creix el les mateixes dimensions. I per motius com aquest augmenten, per exemple, les llars compartides, que a l’àrea metropolitana ja suposen un 16 % del total.
