Al carrer del Moianès, a Hostafrancs, hi ha un petit negoci que ha resistit el pas del temps. A dins, encara s’hi pot sentir l’hipnòtic “clac-clac” de les màquines d’escriure. És Casa Brillas, un dels darrers tallers artesans de la ciutat dedicat a reparar aquests aparells mecànics d’una època passada. Tres generacions d’una mateixa família han mantingut viu un ofici que encara té un quants devots.
El local és un autèntic museu amb peces úniques, difícils de trobar. D’entre tots els tresors que ha custodiat en destaca la màquina d’escriure de Tom Sharpe. El mateix escriptor la va dur a reparar diverses vegades en aquest taller d’Hostafrancs. I allà va quedar guardada durant sis anys.
La tercera generació al taller
L’Adam Brillas és la tercera generació al capdavant del taller. El seu avi va començar just després de la guerra, quan encara era un adolescent que havia après l’ofici entre màquines i engranatges. En tornar de la guerra va iniciar el negoci. Amb una bicicleta, papers de diari per combatre el fred, pujava fins a Olesa de Montserrat per recollir màquines espatllades. Les carregava al damunt i les tornava reparades dies després. Era una feina dura, però va aixecar un negoci que primer el seu fill Manel i ara l’Adam han mantingut amb la mateixa obstinació.
“Jo això ho he mamat des de petit”, recorda l’Adam. “Feia factures amb paper carbó, ajudava el pare a les tardes”. I encara avui, en plena era digital, hi ha alguns dies que tenen més feina de màquines d’escriure que d’ordinadors. “Ja no queda ningú a la ciutat que les repari”, assenyala l’Adam. El secret per mantenir viu el taller, però, no es veu a primera vista. Són els calaixos plens de peces originals acumulades durant dècades.
La màquina d’un escriptor internacional
Cada màquina és única, té el seu caràcter, una manera d’escriure i, fins i tot, petites imperfeccions que la fa irrepetible. Hi ha clients que hi tenen un vincle molt estret. Com l’escriptor britànic Tom Sharpe, que portava aquí les màquines a reparar. Abans de morir va deixar-ne una al taller, amb les etiquetes dels seus viatges en avió enganxades. Anys després, la Fundació Tom Sharpe la va venir a buscar per exposar-la. Tot i haver rebut moltes ofertes interessants de compra, la família Brillas va custodiar la màquina durant sis anys, fins que va donar-la a la Fundació Tom Sharpe.
Al taller també hi ha peces que no tenen preu. Literalment. Una màquina del 1880 amb palanques de fusta, una altra amb un mecanisme rotatori insòlit, o la mítica Valentine, dissenyada a Itàlia i que ha esdevingut en un objecte de culte. També trobem màquines ultralleugeres plegables, que feien servir els periodistes per escriure les cròniques.
“Per amor i per nostàlgia”
Els nens que entren al taller es queden bocabadats. No entenen com funciona, però els fascina. Altres entren perquè volen conservar la màquina de l’avi. I hi ha qui la compra per decorar el despatx, o per fer música. El futur, però, és incert. L’Adam no té fills i sap que potser ell serà l’últim Brillas darrere del taulell. “Tret que vingui algú i ho vulgui continuar… això morirà”, diu amb una ombra de tristesa. Reconeix que avui es dedica més als ordinadors, però manté el taller “per amor i per nostàlgia”.
El seu pare, el Manel, encara hi passa de tant en tant. Va néixer literalment a la botiga, quan era també habitatge familiar. Recorda els anys en què hi havia trenta marques i 2.000 models diferents, i podia passar-se tota una tarda per trobar una peça. “Has de tenir molt de temps, paciència i un pols de cirurgià”, explica. També recorda quan les màquines d’escriure eren tan demandades que a Olivetti hi havia llista d’espera d’un any per aconseguir-ne una, o quan les asseguradores tenien trenta mecanògrafes fent pòlisses fins que un ordinador ho va substituir tot.
