compartir
Les últimes dades de preus del lloguer a Barcelona xifren la mitjana d’un lloguer en 1.133 euros, rondant el salari mínim. Però no només això, sinó que escollir Barcelona per compartir pis és triar la ciutat més cara de tot l’estat, costa de mitjana 661 euros. Els preus van assolir pics històrics a principis del 2024 amb una pujada de més del 70 % en 10 anys. Amb totes aquestes dades, al betevé directe ens hem preguntat com, quan i per què el preu del lloguer s’està enfilant sense aturador.
N’hem parlat amb Carme Arcarazo, economista, investigadora i portaveu del Sindicat de Llogateres i Josep Maria Raya, catedràtic d’economia aplicada de Tecnocampus – UPF. Tant un com l’altre coincideixen que aquesta evolució i augments dels preus té com a punt d’inflexió la crisi financera del 2008. Per Arcarazo en aquell moment “es trenca la societat de propietaris, hi va haver més d’un milió de desnonaments i amb els anys Mariano Rajoy es va posar una catifa vermella als fons d’inversió”.
Raya assegura que “en aquella etapa a la gent ja no se li concedeixen hipoteques i amb un mercat que era de 85 % de propietaris es llança tothom al lloguer i no s’estava preparat“.
El problema de l’oferta i la demanda
Segons Alcarazo, pel que fa a l’oferta i la demanda hi ha un mite sobre el seu funcionament. “Que creixi l’oferta no vol dir que els preus baixin, de fet amb el boom immobiliari Espanya construïa més habitatge que Alemanya, França i el Regne Unit junts, però això no va significar uns preus més econòmics pels lloguers”. En aquest sentit, el catedràtic d’economia dista de l’argument d’Alcarazo. Per a Raya falten habitatges.
De fet, segons apunten “les dades del Banc d’Espanya, falten 750.000 habitatges i això fa que la demanda estigui tensionada i tibada, on poden haver fons d’inversions que especulen. Però remarca que “cal que el govern deixi de tirar pilotes fora i assumeix la seva responsabilitat de fer polítiques i de construir habitatge”. I afegeix: “Sembla que es riuen de nosaltres, parlo dels governs de tots colors, fa més de set anys que escoltem les mateixes promeses sobre habitatge social i no hi posen ni remei, ni diners”.
Des del Sindicat de Llogateres també analitzen l’oferta com una “oferta segrestada” per pisos turístics, pisos de temporada o pisos buits, que no respon a la funció residencial”. Pel que fa a la demanda, la cataloguen com “demanda inflada” en què el 60 % dels pisos s’estan comprant al comptat per fons voltors que volen fer negoci.
Llogaters vs. rendistes
Alcarazo s’ha mostrat contundent: “Els llogaters a Barcelona som com si fóssim nòmades”. Les dades corroboren que “en els últims cinc anys set de cada 10 llogaters han hagut de canviar de pis, a Barcelona i una de cada dues mudances són forçoses per pujades abusives o la no renovació del contracte”. Per tot això, considera que l‘assetjament immobiliari que pateixen els barcelonins no és una anomalia, sinó que es tracta de la norma.
“Tenim una llei que fomenta l’angoixa dels llogaters, sobretot pel que fa al preu”, puntualitza Alcarazo. I és que una de cada tres llars han de destinar més de la meitat del sou al lloguer, quan la recomanació és no passar del 30 %. Això provoca que els llogaters cada cop estiguin més empobrits i els rendistes, que són un 6 % de població, cada vegada es facin més rics.
