Ziga-zaga és una expressió en català de la qual no podem prescindir, ens cal per viure. Descriu les diverses inestabilitats que ens envolten, des de la nostra vida emocional fins al traçat polèmic d’un tramvia.
Però… d’on ve ziga-zaga?
Expressió sorgida de la creativitat
El diccionari ens especifica que zig-zag (ziga-zaga en femení) sorgeix de la creació expressiva, és a dir, que algú va tenir la idea d’inventar-s’ho, ja fos ajudat pels sons emesos per la realitat (onomatopeia) o pel seu propi enginy. Tot i això, hem de dir que va ser una bona pensada.
El que és molt curiós és que la paraula designa una forma de zeta a la realitat que coincideix exactament a la primera lletra (abans i després del guionet) que encapçala el mot: la zeta. Això és el que ens diu el diccionari: “Línia trencada en forma de Z”.
Un germanisme amb pell de gal·licisme
Esperant trobar un origen onomatopeic clar ha estat tota una sorpresa verificar que ziga-zaga prové del francès zigzag, que “es creu manllevat de l’alemany zickzack, d’on zack vol dir ‘punta’, ‘dent’, ‘merlet'”, segons diu Joan Coromines al seu diccionari.
“ZIGA-ZAGA, en part mot de creació expressiva, però basat en el fr. zigzag, que es creu manllevat del al. zickzack (cf. zacks ‘punta, dent, merlet’).”
Per què el nostre zig-zag porta guionet?
En català els compostos reduplicatius, és a dir, els que repeteixen una peça lèxica o segueixen un patró rítmic, porten guionet. És el cas, per exemple de xiu-xiu, leri-leri, nyigui-nyogui, pengim-penjam, bub-bub, bum-bum, catric-catrac, cloc-cloc, fru-fru, ning-nang, nyigo-nyigo i molts d’altres.
