Xavier Albertí vindica Sagarra amb ‘La corona d’espines’

L’exdirector del TNC Xavier Albertí posa en solfa el poema dramàtic La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra, a la Sala Gran del teatre. Mai millor dit, perquè Albertí és un ferm defensor del teatre en vers sagarrià: “El vers és perillós. Pot passar que certa cantarella ens allunyi terriblement de certs materials patrimonials, que ens semblin antics. Però treballant la musicalitat del vers de Sagarra descobreixes que és una partitura d’expressió acústica enorme. I, en molts aspectes, ajuda a la memorització per part dels actors”.

Menys popular que altres poemes dramàtics d’èxit de Sagarra com El cafè de la Marina i L’hostal de la Glòria, La corona d’espines és una obra d’estructura dramàtica amb rerefons polític. Sagarra la va escriure el 1930, un any abans de l’adveniment de la Segona República, i en va situar l’acció el 1893, quan la Revolució Francesa acabava de greixar la guillotina per decapitar Lluís XVI. L’acció transcorre, no per casualitat, a Solsona, que Sagarra coneixia bé perquè hi havia passat temporades, en una petita ciutat de comarca tradicionalment associada a cert conservadorisme carca.

Maquinacions perilloses

Es tracta d’una Solsona de finals del XVIII on es guarden les formes, però on també es perden d’amagat quan algú com el senyor Bellpuig (Abel Folk) es fa passar per noble sense ser-ho i maquina com casar bé el seu nebot orfe amb la filla dels Miracle (que aparenten més del que en realitat són). L’Eudald (Jan D. Casablancas), però, no és nebot de Bellpuig, sinó fill seu i de la serventa Marta (Àngels Gonyalons), una altra misèria amagada sota l’estora. L’obra comença enjogassada, però les intrigues perseguint honor i fortuna no poden dur a bon port.

En un moment de l’obra, la Marta comenta que les velles s’ensumen coses, sobretot quan han patit, quan “s’han menjat espines”, un moment cabdal per descriure un personatge que és una mena d’heroïna feminista avant la lettre. “M’agrada una d’una obra de Jean Genet, que diu que en totes les revolucions hi ha una prostituta glorificada que canta un himne i acaba sent verge. La nostra Marta és així”, etziba el director escènic.

Amb els esmentats, completen repartiment fins a 11 intèrprets: Oriol Genís i Rosa Vila (els Miracle), Laia Valls, Júlia Roch, Manel Barceló, Pau Oliver, Jordi Domènech i Roger Vilà. El muntatge ja ha omplert dues matinals per a escolars i té programades 17 funcions pel territori català i les Illes. Al TNC hi roman fins al 21 de desembre.