compartir
Xàfec és una paraula sorprenent de totes totes. Literalment, te’n pot caure un a sobre i deixar-te ben xop, però el seu origen també pot deixar-te fulminat; si més no, ho pot fer la controvèrsia que va existir a l’hora de determinar-ne l’origen.
Un lingüista tip de vaguetats
El Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, va esvair l’origen de xàfec associant-lo a una “onomatopeia de la caiguda violenta de l’aigua”, és a dir, afirmant que la paraula podria haver sorgit del so que produeix aquest tipus de tempesta.
El lingüista Joan Coromines, tip de vaguetats, va criticar obertament aquesta explicació al seu diccionari etimològic, i va assenyalar que aquest origen onomatopeic és vague, dispers i basat en fonts poc fiables: “Bé podem dir que no s’ha donat altra etimologia, si no és una vaguetat i encara basada en accepcions falses o secundàries”.
Quina era, doncs, l’aposta de Coromines per explicar l’origen de xàfec?
Un xàfec que aixafa?
Coromines, al seu diccionari etimològic, ara en línia, no va donar una entrada específica a xàfec, sinó que significativament el va incloure en l’anàlisi de xafar, associant-los, doncs, etimològicament. En la seva anàlisi comenta que aquest mot ja era d’ús comú en català central cap a principis del s. XX.
Recollint la font de Coromines, el Diccionari.cat sosté que xàfec és un familiar del mot xafar (variant més antiga d’aixafar) amb el sufix incorporat -ec, com seria el cas dels mots ràfec o càvec.
