El consum de cinema porta més d’una dècada immers en un canvi de paradigma que no s’acaba de definir. Amb la irrupció d’Internet, primer, i de les plataformes de l’anomenat vídeo a la carta (VOD, de l’anglès video on demand), després, semblava que les antigues sales de cinema estaven condemnades. Les televisions s’han fet més grans i més intel·ligents, la connexió a la xarxa, més ràpida, i els serveis com Netflix o Filmin, més nombrosos.
Amb tot, les grans superproduccions, com La Odisea, el ressorgiment del terror i el mal anomenat cinema d’autor fan que desenes de sales aguantin a Barcelona, beneficiades, fins i tot, per la revifalla que ha experimentat la taquilla en els darrers temps.
El model de consum manté una certa bicefàlia, entre l’experiència compartida i l’espectacularitat de les sales i la comoditat de la llar. Així, en la darrera dècada hem vist l’obertura dels cinemes Balmes, del Zumzeig, el Phenomena i la reobertura dels Texas. Malauradament, per a un grapat de cinemes de la nostra ciutat, l’evolució dels hàbits de consum ha sigut la seva sentència de mort. I què se n’ha fet, d’algunes de les sales que formaven part del paisatge urbà de Barcelona?
Cinemes Comèdia (1960-2024)
Una de les sales més antigues de Barcelona i també una de les més cèntriques. Els Comèdia van obrir com a teatre el 1941 i es van convertir en cinemes vint anys més tard. Tot i la seva notorietat inicial (acollia moltes de les grans estrenes a la ciutat) i a les diverses estratègies comercials engegades els darrers anys, el 2024 va tancar les portes. Ara, l’edifici de l’antic Palau Marcet espera la reforma per convertir-se en el Museu Thyssen de Barcelona.
Cinemes Alexandra (1949-2013)
Entrar als Alexandra era com viatjar al passat. L’exuberant rebedor dels cinemes recordava que les sales havien viscut temps millors, quan es van convertir en les primeres que s’obrien a la Rambla de Catalunya i ho feien per la porta gran: un espai amb 1.051 localitats, comptant dos amfiteatres, i aspecte senyorial. El 1979 s’hi van afegir dues sales més, però, tot i la seva posició privilegiada i la inclusió d’espectacles teatrals en els darrers anys, el 2013 va tancar les portes. Avui dia és un Mango i ja no queda gairebé res de l’esplendor que irradiava en una altra època.
Palau Balañà (1965-2020)
En el seu moment, un orgull per al barri. El complex de multisala amb capacitat per a 1.600 persones es va inaugurar com “el coliseu cinematogràfic més modern” dels que hi havia a Europa. Fos veritat o no, el Palau Balañà va ser un centre de congregació veïnal i cinèfil durant anys, però la crisi el va acabar abocant al tancament. Avui dia, l’edifici, amb la carismàtica façana de formes geomètriques, és una closca buida i desocupada a tocar de l’estació de Sants.
Icària Yelmo (1996-2023)
El 1996, quan encara durava la ressaca de Barcelona 92, la Vila Olímpica va estrenar els cines Icària Yelmo: un ambiciós equipament de multisala amb una proposta pràcticament inèdita a la ciutat en aquella època: pel·lícules eminentment comercials, però en versió original subtitulada. Famosos per les sessions matinals, que permetien poder veure més d’una pel·lícula abans de dinar, va ser un lloc de trobada habitual per a estudiants de cinema. El seu tancament va agreujar encara més la crisi que vivia (i que viu) el centre comercial El Centre de la Vila.
Cinema Urgell (1963-2013)
Un gegant al cor de Barcelona. L’Urgell va ser la sala més gran de la ciutat, amb capacitat per a 1.832 persones. Imagineu com devia ser, en aquest espai monumental, veure clàssics com Lawrence d’Arabia (1962) o Tiburón (1975). En els seus darrers anys, va acollir les sessions del cicle Phenomena, abans que aquest tingués una sala pròpia. Al final, però, el gegant va acabar caient, víctima d’un canvi de model en què no hi havia lloc per a les sales de gran format i l’edifici es va demolir. En el seu lloc, ara hi ha un interior d’illa amb jardí i un supermercat Bonpreu.
Méliès Cinemes (1996-2020)
Tots els amants del cinema (i, en especial, aquells que no estaven sempre pendents de l’actualitat de la cartellera) acabaven als Méliès. Dirigides pel cineasta Carles Balagué, les dues sales del complex feien bandera i militància del cinema d’autor i dels grans clàssics, sempre en versió original subtitulada. El 2011 van patir un incendi, però van poder reobrir. Nou anys més tard, la crisi del coronavirus va acabar amb un dels cinemes més estimats del centre de Barcelona.
IMAX Port Vell (1995-2014)
L’IMAX va ser la primera experiència del cinema de gran format i en 3D per a tota una generació d’espectadors. Enclavat en el remodelat Port Vell heretat dels Jocs Olímpics, es va convertir en lloc de pelegrinatge per a escoles i famílies en cap de setmana, fins a convertir-se en una de les sales més taquilleres del món en el seu sector.
Amb el temps, però, l’interès va decaure i les noves formes de consumir cinema van portar al tancament de l’IMAX. Recentment, ha sigut la seu d’algunes de les activitats de la Copa Amèrica i aviat s’hi obrirà un centre d’art immersiu, en espera que s’enderroqui l’edifici en la futura remodelació del Port.
Cine Arenas (1928-2015)
El Cine Arenas va veure, i viure, algunes de les grans transformacions socials de la Barcelona del segle XX. A la seva sala de 2.000 butaques, on també es feia teatre, hi acudien els visitants de l’Exposició Universal de 1929. Set anys més tard, l’espai es convertia en l’escenari de col·lectivitzacions d’empreses en el marc de la Guerra Civil. Amb el franquisme, s’hi van imposar orquestres i cobles, mentre la sala reduïa el seu aforament.
Però també, en aquells anys obscurs, l’Arenas es va convertir en un punt de trobada i refugi per a la comunitat homosexual, en un ambient de relativa llibertat que es va perllongar més enllà de la fi del règim. El 2015 va tancar definitivament i el van enderrocar, però no va ser per la crisi, sinó per un pla d’urbanisme que establia la continuïtat del carrer de Diputació fins a la Gran Via.
Cines Maremàgnum (1995-2015)
El Maremàgnum, com l’IMAX, era un hereu de la transformació olímpica. El centre comercial allotjava vuit sales de cinema i va ser un dels primers multisales de la ciutat. Tot i la modernitat de les instal·lacions, i l’aposta que els gestors del Maremàgnum van fer per l’oci diürn després de viure un episodi luctuós a altes hores de la nit, els cinemes van acabar tancant i es van enderrocar per a la Copa Amèrica.
Club Coliseum (1978-2014)
El darrer mohicà de la Rambla de Catalunya. El Club Coliseum va ser l’última sala que va resistir en aquesta artèria del centre de Barcelona. Les instal·lacions, amb 762 butaques, van néixer d’una part del Teatre Coliseum, però aviat es van singularitzar, entre d’altres coses, amb l’estrena de bona part de les pel·lícules de Woody Allen.
El Club Coliseum era famós per aguantar en cartell aquells títols que millor li funcionaven. Així, era possible veure durant molts mesos títols com Cinema Paradiso o El hijo de la novia. Tot plegat, però, no va ser suficient per assegurar la viabilitat de la sala. Actualment, hi ha el restaurant de tapes La Colosal.
Lauren Universitat (1948-2015)
L’antic Cine Pelayo va obrir les portes a les acaballes de la dècada dels 40 del segle passat, al carrer del mateix nom. A la sala principal, s’hi va afegir el Petit Pelayo (1962), obert al soterrani del cinema i amb accés des del carrer dels Tallers, i posteriorment el Pelayo 3 (1985). El 1997 l’empresa Lauren va adquirir el local i ho va ampliar fins a cinc sales, però dues dècades més tard va haver de tancar, enmig de la crisi dels cinemes que va sacsejar la indústria en aquells dies, i actualment és un Aldi.
Els d’Universitat van ser els últims Lauren a abaixar la persiana de tot l’entramat que tenien a Barcelona. Abans ho van fer els Lauren Gràcia (tancats el 2013 i reconvertits en l’actual Espai Texas) i els Lauren Horta (tancats el 2014 i en l’actualitat un Condis).
