L’actor Pau Vinyals i l’escenògrafa Judit Colomer es fan preguntes íntimes i vitals, com a parella —en la ficció i també en la realitat—, en el seu primer muntatge conjunt, Tendrament, que es pot veure a la Sala Beckett fins al 22 de març. Autors, directors i intèrprets es qüestionen sobre l’escenari què espera la societat de les parelles mentre duen el públic a terrenys incòmodes amb joc i humor.
Després de l’èxit d’El gegant del pi, en què Pau Vinyals es va estrenar com a director i dramaturg, ara l’autor volia parlar del que li estava passant amb la seva parella, Judit Colomer. “Aquest projecte havia de ser amb la Judit. Ens vam agafar de la mà i ha sigut un viatge molt intens i conjunt“, confessa Vinyals. El muntatge s’ha cuit a foc lent —durant dos anys— amb autocrítica i, evidentment, molta tendresa.
Confrontar la incomoditat amb humor
A Tendrament, els artistes es fan preguntes amb l’objectiu de desmuntar els tòpics de la parella tradicional i busquen desmuntar tòpics sobre els rols de gènere o el desig. A través d’aquests interrogants el muntatge s’endinsa en terrenys incòmodes: “Constantment ens evadim dels problemes i del que realment ens mou i, en canvi, si tu enfrontes la incomoditat poden començar a sortir preguntes importants i, fins i tot, vivències més interessants“, assenyala l’actor.
Situacions inesperades i incòmodes que Colomer i Vinyals surfegen amb humor. “Hi ha molt de joc a la peça, és molt divertida”, diuen, tot i que adverteixen que l’espectador se sentirà especialment interpel·lat, fins i tot amb la necessitat de participar-hi.
Ficció autobiogràfica
El resultat és una ficció amb una bona dosi autobiogràfica que “parteix d’uns episodis i inquietuds personals de certs moments de la relació”, explica Judit Colomer, tot i que aclareixen que no és cap mena d’autoteràpia sinó que és feina: “Hem construït una peça teatral basada en nosaltres”.
Una taula i una cadira com a metàfora de la parella
Es tracta d’un muntatge amb una escenografia metafòrica que també dispara preguntes i que els mateixos protagonistes van construint mentre també ho fa l’obra: una taula i una cadira. “La idea de l’escenografia va partir d’una frase de Paul B. Preciado en què diu que una taula i una cadira no admeten preguntes perquè les entenem com a una parella complementària i, d’alguna manera, ens podria dibuixar i representar com a parella, no?”, explica Judit Colomer.
