Ron Jones, ideòleg del famós experiment i Marck Hancock, un dels alumnes que va ser-ne conillet de laboratori, eren ahir a l'estrena de 'L'onada'. La raó és senzilla: el director Marc Montserrat ha fet moltes entrevistes als dos i a altres coprotagonistes d'aquell episodi del 68, quan les protestes anti-Vietnam i els conflictes racials eren el pà de cada dia. Ron Jones era el professor d'història 'enrotllat', posava pel.lícules a la classe, convidava conferenciants, esperonava el debat i l'anàl·lisi... fins que un dia, estudiant el nazisme, un alumne va fer una pregunta Jones es va inventar 'La tercera onada', un nou moviment que s'havia d'oposar a l'enviament de joves a la guerra. Els lemes eren disciplina, comunitat i acció...Eduard Farel·lo encarna amb vehemència el professor a qui tothom va creure, amb el beneplàcit de la direcció de l'escola, de professors i fins i tot d'alguns pares. RON JONES, professor, ideòleg de 'La tercera onada' "El meu propi experiment em va atrapar. Em van agradar l'ordre, la disciplina, l'adul·lació, el poder. És addictiu. Però al darrere hi ha la idea que ets superior...Aquest és el perill." Passaven els dies i començaven a aparèixer carnets de membre, braçalets, espies i delators. Uns pocs van oferir resistència, alguns van tenir por. No és difícil veure quin dels personatges s'assembla a Mark Hancock. MARK HANCOCK, alumne de l'experiment "No sabies en qui confiar. Tenies por per diversos motius. Tenies por del professor, dels alumnes agressius, de ser acusat per trencar les normes..." El muntatge va ser fortament aplaudit, no només Farel·lo convenç, els joves intèrprets, pràcticament desconeguts, estan a l'alçada.

El professor Ron Jones el va ordir per explicar als alumnes per què el poble alemany va abraçar el nazisme. El director Dennis Gansel va convertir l’argument en pel·lícula el 2008, però la peça teatral que han creat Ignacio García May i Marc Montserrat és molt més fidel als fets. Es pot veure al Lliure de Gràcia fins al 7 d’abril.

El comentari de Victor Giralt Jonama

No haver vist cap de les versions fílmiques dels fets jugava a favor meu. De fet, sabia molt poc del tema , i probablement per això em sembla una obra colpidora i molt interessant. Crec, a més, que el muntatge és sobri però efectiu. Hi he vist un Farelo molt inspirat, i també una representació del planter de joves actors i actrius realment prometedora. Felicitats als autors/directors per haver-se fixat en les possibilitats escèniques de l’episodi, que ens mena a qüestionar-nos permanentment sobre allò que acceptem com a veritats i mentides. Els protagonistes dels fets, tant Ron Ronson com Mark Hancock -que han fet un documental sobre el tema-, estan especialment engrescats amb l’obra… Serà per alguna cosa més que pels drets, vull creure.