S’acosta la Festa Major: la Mercè. I ens hem volgut aturar justament en aquest mot. És la paraula de moda a Barcelona cada setembre. L’hem desempolsat, per vestir-la de festa i passar-la pel sedàs lingüístic.
Què vol dir “mercè”
“Mercè”, etimològicament, prové del mot llatí “mercēde”, que vol dir “preu, premi”. Dins les accepcions del diccionari hi trobem “Benefici graciós; acte de benvolença envers algú”; “misericòrdia, benvolença per donar auxili o confort a algú”. És protagonista també de diverses locucions i algunes frases fetes:
- “Ésser mercè” o “de mercè d’algú”: ésser la seva bona voluntat, venir-li de grat.
- “Sens mercè”: sense pietat, sense remissió.
- “Prendre algú a mercè”: concedir-li perdó.
- “A mercè d’algú, d’alguna cosa”: al seu arbitri, en poder d’ell o de tal cosa.
- “vostra mercè”: títol de cortesia
- “mercès a”: gràcies a.
Durant l’edat mitjana s’utilitzava a l’hora de regir les relacions feudals o cavalleresques i també per establir el contacte amb l’arbitri diví. Avui dia, l’ús d’aquesta paraula es manté per als usos formals i en l’àmbit religiós.
“Moltes mercès”, “gràcies” i “merci”
El mercès s’utilitza encara avui com a expressió “de gratitud per un favor”. Alguns dels nostres avis fan anar l’expressió i és viva, també es manté en els entorns formals. Col·loquialment, però, aquesta paraula ja no sovinteja, malauradament.
Li ha agafat el relleu el nostre gràcies, àmpliament utilitzat, tot i que en segons quins registres impera l’encara més col·loquial merci —curiosament la nostra mercè en versió francesa.
“No es mereixen”, “no s’ho val”
Arribats fins aquí, aprofitem per recordar que si algú se’ns mostra agraït amb un bon mercès podem oferir una resposta a l’altura amb algunes expressions també dignes de desempolsar lingüísticament: No es mereixen i no s’ho val.
La “mercè” medieval
L’ús de “mercè” és molt antic, tal com podem apreciar al CICA, Corpus Informatitzat del Català Antic. En aquesta obra podem efectuar una cerca per nom i esbrinar en quantes obres medievals i quantes vegades apareix una paraula. Durant l’edat mitjana era una paraula ben important i, com a tal, apareix en prosa de ficció, textos administratius, epistolaris i obres cabdals de la historiografia catalana medieval com la ‘Crònica de Ramon Muntaner’:
[…] senyor qui açí m’à aportat, sia per la sua merçè que no ·m desempar, mi ni aquest poble mesquí!
Podem esbrinar, per exemple, que en la primera obra en què apareix la paraula “merçè” és a la ‘Crònica de Bernat Desclot’, del segle XIII —en concret hi surt 12 vegades—; però que també apareix en altres obres cabdals com ‘El llibre dels fets del rei en Jaume’, del segle XIV; dins ‘Lo somni’, de Bernat Metge, de finals del XIV, etc. En l’obra historiogràfica en què n’hi ha més registres és a la ‘Crònica de Ramon Muntaner’, del XIV, 66 vegades en total.
