La Setmana del Llibre en Català, punt de trobada entre el sector editorial i el públic, ha programat, un any més, un ampli conjunt d’activitats: entorn de 180 propostes per a públic adult i familiar entre presentacions, itineraris, converses i taules rodones. En la 38a edició, al Moll de la Fusta i amb mesures de seguretat estrictes i activitats en línia arran del coronavirus, s’han donat cita durant cinc dies 224 expositors.
Després d’un Sant Jordi confinat i d’una segona edició al juliol també deslluïda per la pandèmia, la Setmana del Llibre en Català ha estat una oportunitat per entrar en contacte amb els autors i conèixer les novetats editorials que van haver d’ajornar la seva presentació. D’entre els gairebé 200 noms que han participat signant les seves obres en l’esdeveniment, us destaquem cinc veus femenines que ens obren la porta a universos i gèneres ben diferents i que ens expliquen la seva aproximació a les lletres.
Anna Punsoda – ‘La luxúria’
“És el desig sexual intens que amenaça els fonaments de la nostra vida, sigui perquè ens ha posseït fins a tal punt que ja no el sabem reeducar ni reorientar, sigui perquè dinamita el pacte de fidelitat habitual a les monogàmies”. Així defineix la luxúria Anna Punsoda. Ella és l’autora de l’assaig que porta el nom d’aquest pecat capital, un dels set vicis assenyalats per l’Església catòlica, als quals Fragmenta Editorial ha dedicat sengles textos.
Tendim a pensar que l’efímer i l’automàtic és més desig però jo defenso que el desig conscient et permet obtenir més plaer. Li fa guanyar dimensió.
Punsoda explica com la percepció social de la luxúria ha anat evolucionant al llarg del temps però insisteix que “que no sigui un estigma no vol dir que no sigui un problema” perquè desafia estructures relacionals molt arrelades. Assegura que en la seva reflexió tenia clar que “no volia patologitzar” la luxúria i, de fet, afirma que “entendre-la és l’única cosa que ens dona marge per gestionar aquest desig”.
La “Sèrie pecats capitals”, que publica Fragmenta Editorial, reuneix assajos que analitzen si aquestes pulsions “poden explicar coses presents, de les inclinacions internes de l’ànima”, explica Punsoda; al marge del component religiós associat a la prohibició i la culpa del què històricament han estat impregnats.
Míriam Cano – ‘Vermell de Rússia’
“La por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra”. Així comença ‘Rocs i vidres’, un dels 29 poemes inclosos a “Vermell de Rússia”, el tercer poemari de Míriam Cano. És un trajecte d’autoconeixement i empoderament detonat per la pèrdua i el dolor “com el vidre cantellut d’aquest poema, que cou i talla però que amb el temps la sorra poleix i es converteix en una cosa diferent i, fins i tot, més bonica”, explica Cano.
La vida és com una escala de cargol, ets al mateix eix però cada vegada una mica més amunt. Cada transformació va sumant, dolgui més o menys, vas tenint més eines.
Com ella mateixa explica, els seus poemes sorgeixen després d’un procés de reflexió íntim i profund sobre allò viscut: “Quan ho has rebregat, pots agafar aquesta experiència i sublimar-la en alguna cosa que pugui arribar als altres”, explica.
L’absència de soroll i la calma són elements indispensables en aquest trànsit cap a la comprensió i l’acceptació: “Hi ha un gran valor en el silenci” que es contraposa al brogit d’un món hiperconnectat de vides exhibides en directe a les xarxes socials. Escriptora, membre del Claustre de l’Escola Bloom i periodista, Cano assegura que “aquesta presència social, de grup sense sentit, erosiona la lucidesa, que només és possible si t’atures”.
Irene Vallejo – ‘L’infinit dins d’un jonc’
Els llibres estan tan presents en la societat actual que és fàcil no tenir prou present el seu valor i l’impacte que va tenir la seva creació. “L’aparició del llibre va suposar una enorme victòria sobre l’oblit i la destrucció del coneixement. Amb el llibre comença l’acceleració de la història, és una autèntica revolució,” assegura amb entusiasme Irene Vallejo, autora de ‘L’infinit dins d’un jonc’. L’obra és la translació divulgativa de la tesi d’aquesta doctora en filologia clàssica sobre la història del llibre.
El primer text signat de la història de la literatura està signat per una dona: la sacerdotessa acàdia Enheduanna.
Vallejo exposa, combinant amb destresa un volum ampli i rigorós d’informació amb un to amè que recorda la història d’aventures, com Alexandre el Gran enviava els seus soldats d’elit a buscar textos a altres territoris i com va gestar la Biblioteca d’Alexandria com a símbol de coneixement i de poder. També aprofundeix en els intents de diferents civilitzacions de trobar un suport lleuger i durador que van seguir la invenció de l’escriptura.
El rotlle de papir egipci va ser el primer format transportable, que permetia contenir un text ampli. Més tard, fa 20 segles, els romans van ser els primers a fer llibres de pàgines tal com els coneixem ara, explica Vallejo. Per això destaca que el llibre “és un dels objectes més duradors de la història”, equiparable a la roda o la cullera, per exemple.
Maria Nunes – ‘Rutes literàries de Barcelona, 3’
Santiago Rusiñol, Víctor Català, Salvador Espriu i Marta Pessarrodona són els autors protagonistes del tercer volum editat de rutes literàries de Maria Nunes. Aquestes obres van sorgir de la seva experiència com a catedràtica d’ensenyament secundari de literatura catalana organitzant rutes amb els seus alumnes per conèixer els escenaris vitals i literaris de diferents autors. I més tard, també fent passejades literàries per a adults, que segueix oferint i de les quals podeu estar al cas a través del seu compte de Twitter: @mnunesal.
En cada llibre de rutes hi ha un fil conductor que explica els autors seleccionats. En la primera entrega va ser l’evolució de la ciutat del segle XVI a la postguerra a través de Teresa Juvé, Narcís Ollé, Josep Maria de Segarra i Montserrat Roig. En la segona part va ampliar gèneres i barris resseguint la vida i obra de Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla, Mercè Rodoreda i Maria Aurèlia Capmany.
No té cap sentit buscar la novel·la de Barcelona. Hi ha molts autors i cadascun et dona una visió d’una Barcelona diferent i existent.
En el bloc que presenta ara, Nunes ens endinsa en els universos de quatre autors que han construït i llegit Barcelona com a mite, cadascú des d’una perspectiva diferent: del “senyor Esteve, botiguer estret de mires de Rusiñol, a la bulliciosa ciutat que descriu Víctor Català, la Lavínia d’Espriu i la cambra pròpia que esdevé per a Pessarrodona”, explica Nunes.
I és que “Barcelona és molt diversa i aquesta dinàmica ha generat moltes visions literàries que varien en el to i en l’aspecte en què posen el focus però totes, molt versemblants”. Nunes destaca també que, més enllà del valor literari estricte, les obres esdevenen un patrimoni documental ja que “han conservat coses que la ciutat no ha pogut conservar físicament o que hi són però passen desapercebudes” en el tràfec quotidià.
Teresa Duran – Premi Trajectòria
Escriptora, traductora, il·lustradora, investigadora, pedagoga, difusora, guionista, crítica literària i comissària d’exposicions culturals. Teresa Duran és una ànima polifacètica que ha dedicat la seva vida a la cultura catalana. La Setmana del Llibre en Català li atorga aquest any el Premi Trajectòria “pel seu compromís vital amb el foment lector i el llibre infantil i juvenil en llengua catalana i per la seva tasca incansable de divulgació de l’univers literari català”.
Autora d’entorn d’un centenar de llibres, Duran assegura que “el verb ‘llegir’ s’ha entès en el sentit de descodificar els signes alfabètics en un text però des de principis del segle XX això s’ha eixamplat. Per això considera que el sistema educatiu “està endarrerit, continuant donant lectures obligatòries però no pel·lícules”.
He intentat fer ponts entre una tradició oral, la rondallística, massa associada a contes i princeses, i una literatura que rellança la tradició a nous horitzons.
Durant també posa el focus en la certa “confusió existent entre cultura i erudició” perquè “ens eduquen per ser competitius fins al punt que fan competir entre cultura de base i alta cultura”. Entre els seus referents directes en destaca la influència d’Italo Calvino, Gianni Rodari, Dario Fo, Tomi Ungerer i Roald Dahl.
Duran reivindica el joc simbòlic que s’estableix en l’acte de llegir i que, segons ella, explica l’atracció per la lectura.
És una cosa molt bonica perquè saps perfectament que t’estan enganyant però que allò podria passar, t’ho pots imaginar. L’art de la mentida em sembla molt educatiu.
