compartir
Tenim al cap la imatge de la sardana codificada i formal, en què els dansaires puntegen i compten rítmicament. Però els darrers anys s’està recuperant una modalitat de sardana més informal, amb un toc més festiu i passos nous, que evita els puntejos i aposta pel dinamisme. “En la sardana esportiva, de concurs, es busca una tensió de la rotllana. Els braços són quasi immòbils, només es mouen les cames, per puntejar… En canvi, en la sardana de carrer o satànica totes les parts del cos es poden moure molt més i té altres passos amb noms com la barca, la persiana, la metralleta…”, explica en Jesús Dopico, el monitor del taller que cada dijous ensenya aquesta modalitat de sardanes a l’Ateneu la Bòbila de Porta.
I per què satàniques?
A banda dels canvis respecte a les sardanes més tradicionals, el que crida més l’atenció és el nom de sardanes satàniques. No cal dir que el diable no hi té cap relació, sinó que és un nom que vol servir d’esquer. També se les coneix com a sardanes de carrer o de persiana. Diversos noms per a una manera de ballar les sardanes que, de fet, ja existia al segle XIX. Amb el temps, però, va passar a un segon pla, al darrere d’unes sardanes formals i reglades. Ara, però, revifa gràcies a l’impuls sobretot dels sardanistes de l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei, que van inventar aquest nom de sardanes satàniques com a reivindicació i per cridar l’atenció.
Pocs llocs on aprendre’n
L’Ateneu la Bòbila de Porta és un dels pocs llocs on es pot aprendre a ballar aquesta modalitat més fresca, que sol atreure més els joves, ja que sovint la rotllana pot girar ben ràpid i els participants corren cap al centre i cap enfora. Són alguns objectius dels aprenents que un cop per setmana segueixen les instruccions d’en Jesús Dopico, que en va aprendre al carrer, veient-les ballar. El taller l’impulsa l’Agrupació Sardanista l’Ideal d’en Clavé, entitat noubarrienca del 1960, juntament amb Òmnium Cultural Nou Barris. És, en realitat, el llegat d’una colla sardanista que va desaparèixer, Violetes del Bosc, que va cedir a Òmnium el seus estalvis per impulsar les sardanes satàniques.
Disbauxa i alegria
El fet que no sigui fàcil trobar-ne tallers fa que s’hi apuntin dansaires que, fins i tot, són de fora de Barcelona, com la Maribel Oliveres, de Vallirana, una sardanista que va descobrir les sardanes satàniques en un aplec fa un parell d’anys. “M’agraden les dues modalitats, però per divertiment m’agraden més aquestes de carrer o satàniques. Són més alegres, més de disbauxa. La sardana clàssica és més assenyada, tot correcte, i aquestes són més… cap amunt!, cap avall!”, explica. Per a la Lourdes Pujol va ser tota una sorpresa. “N’havia ballat de petita i ho volia reprendre, però pensava que aprendria a comptar i resulta que em vaig trobar en Jesús, que ens parlava de la sardana de carrer. És molt curiós ballar la persiana i aquests girs que comencem a fer”, comenta.
Un petit grup ha començat també a quedar fora del taller per practicar al Parc de la Guineueta, on sovint hi ha ballada de sardanes. Inclús, diuen, s’han atrevit a baixar a la plaça de la Catedral i barrejar-se amb altres rotllanes que ballen la versió més coneguda, ja que canvien els passos però no la música.
