Després del greu robatori al Louvre de París, hem volgut analitzar el museus de la ciutat per parlar de seguretat i fets similars en la història barcelonina. El robatori recent que més podria recordar el que ha tingut lloc aquest cap de setmana és el de sis quadres de Joan Miró sostrets el 5 d’abril del 1988. Cap a les cinc de la matinada, dos individus van accedir a la col·lecció de la sala Joan Prats de la Fundació Miró trencant una paret de vidre amb maces de ferro i un martell de mecànic. Les obres robades, de valor incalculable, van ser pintades per l’artista entre el 1914 i el 1919, a excepció de Composició, datada del 1936. La policia va recuperar els quadres dos mesos més tard i va detenir els autors materials del delicte, que no van poder vendre ni intercanviar el botí.
De fet, moure en el mercat de l’art peces importants com aquestes és gairebé impossible. “Un Dalí o un Miró no el podries vendre enlloc”, opina Ricard Mas, historiador i expert en robatoris d’art. Segons apunta, l’objectiu final d’aquests delictes acostuma a ser negociar amb la policia la rebaixa d’una condemna de presó a canvi de la localització de les obres o fins i tot segrestar-les fins que la companyia asseguradora accedeixi a pagar com a rescat un valor inferior al de l’assegurança. En el cas de materials i joies valuoses, també poden ser desmuntades i venudes per parts.
El cas més comú: robatoris interns
Els grans robatoris a museus, com el de les joies de la corona francesa que ha tingut lloc al Louvre, són puntuals, en part pel risc elevat que representa per als seus autors. Per això, la majoria de casos a la ciutat han estat comesos, segons Mas, de forma discreta per persones vinculades als mateixos centres, sense necessitat de radials ni motos d’alta cilindrada com les que es van utilitzar al museu parisenc: “Els principals lladres de museus a Catalunya i al món són els funcionaris de museus”. L’expert explica que “els treballadors interns amb accés als magatzems es poden endur a casa peces menors sense que se’n detecti la desaparició fins al cap de 10 o 20 anys”.
L’any 2000, per exemple, es va detenir el responsable dels magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya, acusat d’haver sostret unes 4.000 peces que va anar robant discretament, dia rere dia, durant anys.
Un altre cas destacat és el de l’any 2012, quan l’exdirector del Museu del Mamut va ser detingut per endur-se, presumptament, 24 ullals de marfil i una banya de rinoceront, tot i que dos anys més tard va ser absolt del delicte de robatori amb força.
Són segurs els museus barcelonins?
El Departament de Cultura va posar en marxa l’any 2019 el Programa de seguretat als museus de Catalunya. Es tracta d’un servei d’ajuda i orientació per millorar les mesures i els dispositius de seguretat i prevenir, entre altres riscos, els robatoris. Tot i això, Ricard Mas opina que “la seguretat als museus mai és suficient”, ja que és impossible que siguin cent per cent segurs. I malgrat que els pressupostos en seguretat dels museus de la ciutat “són alts”, ampliar-los implicaria renunciar a altres partides destinades a exposicions o restauracions.
