El Rafi Mora és un músic de carrer per vocació. Als vuit anys ja era un apassionat de la música i es va crear la seva pròpia bateria. La guitarra no va arribar fins als 11 anys, després de tres anys de demanar-la per Reis. El seu pare no volia que fos músic, però ell diu que no sap fer una altra cosa que el faci sentir millor.
Nascut a Tànger va traslladar-se a França per dedicar-se a la política, però amb només una setmana a la universitat va tenir clar que no era per a ell. Va treballar un temps com artesà del cuir i fent joguines de fusta, però als 35 anys va decidir sortir al carrer amb la guitarra. “Vaig començar a tocar i em va anar bé al barri Gòtic, després vaig anar al metro a aprendre, perquè no sabia” recorda “allà podia assajar un tros de cançó perquè la gent només estava de pas”.
Després d’un temps, tocar al metro es va convertir en una feina dura: “Era com treballar a la mina”. I va decidir sortir a la superfície. Va treballar també amb altres músics en diverses formacions. Tocaven a restaurants i hotels, però res l’omplia tant com tocar al carrer.
“Vaig deixar de tocar per als turistes i ara toco als barris”
L’any 1993, el Rafi Mora va aconseguir una llicència per tocar al Parc Güell. Allà va conèixer la seva parella actual, una guia japonesa que feia les visites al parc, i va estar-s’hi fins al 2006. “Vaig deixar de tocar al Parc Güell perquè estava fart de turistes”, explica “potser ara no rebo tants diners perquè treballo als barris, però arribo a casa content”.
Des de fa 10 anys, toca sol al carrer. És habitual escoltar-lo al Clot, al Poblenou i Gràcia. Com ell mateix diu es converteix en la “banda sonora” d’aquests espais dues hores al matí i dues a la tarda, durant cinc dies de la setmana. La resta del dia el dedica a practicar i assajar per tenir l’espectacle preparat. “Tocar al carrer és un ofici, no pots arribar i començar a tocar sense tenir res preparat. No tothom serveix per això”, afirma. Reconeix que treballar al carrer a l’hivern és dur, però la relació que estableix amb la gent dels barris l’escalfa. “Hi ha una dona que em porta un cafè, per Nadal em donen una ampolla de cava, un nen s’apropa i em fa un petó”, explica, “ara no venc els discos, els regalo, perquè la gent me’ls paga a terminis, un dia un euro i un altre dia un altre euro”.
“Tots els músics de carrer hauríem de tenir llicència”
Ara mateix, el Rafi no disposa de llicència per tocar, però defensa que els músics de carrer tenen dret a tenir-la. “Actualment només es concedeixen un centenar de llicències als músics de carrers, la majoria al Gòtic, però hi ha molts més músics tocant a molts espais de la ciutat”. Poques vegades ha tingut problemes per tocar al carrer, és per això que espera que l’Ajuntament ampliï en breu el número de permisos per legalitzar aquest tipus d’activitat.
