(ACN) El correfoc de Barcelona estrena enguany una porta de l’infern durant les Festes de la Mercè, una gran estructura escènica concebuda per l’artista Daniel Esteban que ocuparà tot l’ample del passeig de Gràcia. Amb unes dimensions aproximades de 14 metres d’amplada i 7 metres d’alçària, la peça, la més gran de la història, proposa una reinterpretació contemporània d’aquesta tradició de la festa major de Barcelona. La porta de l’infern és l’element escènic i simbòlic que les diferents colles de diables travessen per arrencar el correfoc.
La instal·lació incorpora prop de 1.000 cossos representats de manera fragmentada en braços, peus, torsos, cames i altres parts. La nova porta de l’infern està pensada específicament per instal·lar-la al passeig de Gràcia pel correfoc de la Mercè, el dissabte 26 de setembre.
Una estructura en tres parts
La nova porta de l’infern s’estructura en tres parts. La primera és el gran arc exterior, format per un conjunt de cossos entrellaçats que genera una imatge d’alta intensitat visual. No són figures individualitzades: els cossos apareixen sense rostres ni elements identificatius i es fonen en una única massa homogènia, evocant una mena de cova o riu de cossos.
Aquesta primera estructura, apunta l’ICUB, dona pas a un segon arc, més estret, que funciona com a espai de transició. Concebut com una zona de silenci i descans després de l’impacte visual de l’arc exterior, aquest segon arc, d’uns 50 centímetres d’amplada i forma semicircular, condueix fins al tercer element: un teló d’uns 11 metres d’amplada que es plega verticalment i que, un cop obert, queda recollit a la part superior de la porta.
Aquesta amalgama de parts del cos realitzats en resina de polièster, també amaga alguns detalls fets en ceràmica que apareixen a l’interior d’una estructura que, d’entrada, es presenta com una massa única. La proposta artística parteix “d’una visió de l’infern vinculada al cansament, l’apatia, l’homogeneïtzació i la sobreexposició a la violència que caracteritzen”, segons Daniel Esteban, “bona part de l’experiència contemporània”. Davant d’aquest escenari, l’artista planteja “la cultura popular i l’organització col·lectiva com una possible resposta a aquesta sensació de cansament i apatia”.
