Festa grossa a la Sala Apolo per celebrar el final de gira d’El Pony Pisador. Adrià Vila (mandolina), Ramon Anglada (guitarra), Guillem Codern (banjo), Miquel Pérez (violí) i Martí Selga (flautes), amb el suport de la banda Polzes Prènsils (base rítmica i teclats) han fet tremolar els fonaments de la sala amb un directe que el públic fa seu a mode de ritual alegre. Quan els músics s’ajupen, els espectadors també ho fan; quan ells boten, el respectable els imita… i, evidentment, en coreja totes les lletres.
Un dels grups imprescindibles de les festes majors
70 concerts en un any (amb incursions al Regne Unit, Canadà, Alemanya i altres països) avalen El Pony Pisador com un dels grups imprescindibles del circuit de festes majors. “No ens molesta que la gent vingui a passar-s’ho bé, però ens preocuparia que no vingués el públic que no busca festa major”, explica Miquel Pérez. Comentari al qual Martí Selga afegeix que “de cara al futur, a més d’internacionalitzar-nos, volem fer més sales, però és veritat que, aquest any, hem funcionat sobretot en festes majors”.
“Nosaltres ens hem fet amics a partir de la necessitat de tocar un repertori i uns instruments que, acadèmicament, tenen poc predicament. Alguns professors de violí, en el meu cas, fins i tot el menyspreen”, argumenta Miquel Pérez.
Música celta i “sea shanties”
El secret de la banda ha estat fugir de la fórmula rumba ska que impera en els darrers anys en els grups “patxangueros” i canviar-la per un còctel de tradicions folklòriques diverses, amb la música d’arrel celta com a protagonista. Hi caben el bluegrass, els cants búlgars, la tarantel·la o el iòdel tirolès, però la base té aromes d’Irlanda. Confessen haver crescut en l’aixopluc del pub barceloní Michael Collins, que els dilluns s’impregna de folklore de l’illa maragda.
Una de les troballes, a banda d’unes lletres divertides i força surrealistes (en cançons com ‘La noble vila de Su’ o ‘El meu pare és un formatge’), és haver-se erigit en garants dels “sea shanties”, cançons de treball de baleners i mercants de les illes britàniques, existents ja al segle XIV. “Entrant en aquest circuit reduït hem tocat a Anglaterra, Canadà i els Estats Units i, si no hagués estat per la pandèmia, a Austràlia”, comenta Martí Selga.
A la Sala Apolo, El Pony Pisador ha oficiat amb diversos convidats, com Still Ill, Marijuaris, Lauzeta o Tarta Relena. Prèviament havien escalfat motors bandes amigues com Vora l’aigua.
