Felícia Fuster

Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia, aquest 21 de març, a ‘Mots endiumenjats’ farem una parada en el camí per homenatjar els mots en la seva forma més pura: la poètica.

La poesia és generosa, sempre ens ha permès buidar el que carretejàvem dins nostre i “despullar-nos” davant el paper blanc i perdre la por de mostrar-nos. I també l’hem poguda resseguir en dies foscos o resplendents en cerca de miralls de consol o complicitat entre els versos dels valents. 

I hem escollit “despullar” com a paraula clau d’aquest mes. És la paraula central del poema triat pel Departament de Cultura, que cada any ens obre una escletxa poètica per descobrir els nostres poetes. Aquest any en fa 100 que va néixer Felícia Fuster i Viladecans, poetessa, pintora i traductora.

NO EM DESPULLEU

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d’aquells mots que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me. Deixeu-me el formigueig
d’aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s’esborra
té importància.

Felícia Fuster
‘Obra poètica’, 2010 [“Nusos de sorra”, ‘Aquelles cordes del vent’, 1987]

Felícia Fuster

Sempre és agosarat pretendre comentar un poema, engabiar-lo a conclusions. Viure’l és una tasca que es fa progressivament, al llarg dels anys. No n’hi ha mai una percepció única ni per a uns mateixos ulls. Però només traient el cap dins de ‘No em despulleu’, el veiem construït amb versos tallats i tallants que ens incomoden la lectura natural, i que creen un ritme desconcertant que ens prepara per al tema abrupte de la mort. Paraules o expressions solitàries aguanten línies, com en molts altres poemes seus. Fuster va escriure aquests versos dos anys abans de morir i, com un comiat, ens ofereix aquest manifest de preparació per descriure’ns com ha de ser aquest finir indefugible.

Poesia despullada

El poema evoca l’experiència interior de preparació davant la mort en forma de precs concrets, en què demana que no la desprenguin de tot el que ha tingut sentit a seva la vida, com els mots freds però  o el “formigueig d’aquest cap ple de festa”; només amb el desig d’uns peus nus per fer l’últim camí. El crític literari Francesc Parcerisas ens guia per la intensitat de Felícia Fuster al pròleg del llibre que conté aquest poema: “[…] la poesia de Felícia Fuster té un toc existencial i vital que assoleix els seus objectius a través de la investigació sobre el sentit del llenguatge. […] Ens trobem davant una poesia despullada perquè tota ella és destinada a la recerca de l’essència interioritzada, d’allò que hi ha darrere l’experiència no com a tal experiència, sinó com a vivència susceptible d’ésser traslladada, mitjançant la poesia, a una forma del llenguatge”.

Ens trobem davant una poesia despullada perquè tota ella és destinada a la recerca de l’essència interioritzada”
Francesc Parcerisas, crític literari

Ella, valenta

Felícia Fuster va fructificar artísticament en solitari cap als anys 80 i fora de Catalunya, a París. Mai no va voler formar part de cap moviment cultural concret, esquivava identificar-s’hi: “M’agrada continuar al marge dels moviments d’aquí. És una cosa de la qual m’alegro. Jo estic a París i estic molt contenta de no formar part de cap grup. Els valors, cadascú té els seus. Així quedo al marge de tothom i va bé ser al marge. Per a mi, l’important és l’art i la llengua”.

Així quedo al marge de tothom i va bé ser al marge. Per a mi, l’important és l’art i la llengua”
Luis Bonada, “El sol ix per a Felícia Fuster”, El Temps, 188 (1988), 25-30 gener, pàg. 64.

Quan va quedar finalista del Premi Carles Riba amb el llibre de poemes ‘Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils’ va representar tot un descobriment. Maria-Mercè Marçal en va parlar així al pròleg del llibre: “Els trenta-un poemes de Felícia Fuster em varen imantar sense retop. És difícil, segurament impossible, d’explicar aquest estrany fenomen, magnètic o màgic, que fa que unes paraules, unes frases, d’algú que ens és absolutament desconegut […] puguin atrapar-nos amb tanta força que no es deixin abandonar fins al final”.

Els trenta-un poemes de Felícia Fuster em varen imantar sense retop”
Maria-Mercè Marçal, “Tard, però no pas a deshora”, pròleg a Felícia Fuster ‘Una cançó per ningú i trenta diàlegs inútils’, Barcelona, Edicions Proa, 1984

I “despullar”?

No ens hem oblidat de la paraula. Prové de “despŏliāre”, tal com ens diu el nostre diccionari en línia més entranyable, el ‘Diccionari català-valencià-balear’, que també ens ofereix molts contextos literaris en què apareix aquest verb per explicar-ne els ‘usos en la llengua:

(despullar algú o alguna cosa)
“Los jueus despullaren lo Salvador” (Ramon Llull, ‘Doctrina pueril’, 1274-1276) 

(despullar-se)
“Féu detenir la barca e despullà’s tot nuu e cenyí’s una corda” (Joanot Martorell, ‘Tirant lo Blanc’, s. XV)

(despullar-se una cosa)
“Tantost la dona despullà’s la sua roba e vestí-la-y” (‘Curial e Güelfa’, S. XV)

(despullar-se d’una cosa, sentit figurat “desprendre’s”)
“Desconfiant e despullant-me dels meus propris mèrits (Francesc Eiximenis)

(despullar, sentit figurat “desposseir”)
“Donchs si no muyr, no’m despuls dels teus dons” (Ausiàs Marc)

Marçal reivindica la veu de Fuster

“Perquè em cal fer esment –i mai no és massa– de la quasi orfenesa a què ens hem hagut d’enfrontar les dones escriptores a l’hora de rastrejar una tradició literària que parlés des dels nostres ulls i des de la nostra experiència. No només per això, però també per això, la recuperació de la veu de Felícia Fuster em sembla, alhora, la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna”.

Perquè em cal fer esment –i mai no és massa– de la quasi orfenesa a què ens hem hagut d’enfrontar les dones escriptores”
Maria-Mercè Marçal, “Tard, però no pas a deshora”, pròleg a Felícia Fuster, ‘Una cançó per ningú i trenta diàlegs inútils’, Barcelona, Edicions Proa, 1984