compartir
L’editorial Bruguera publica Los 200 primeros casos de Mortadelo y Filemón, un treball que recopila les historietes que van del 1958 al 1961 i en què veiem com van evolucionant els personatges de Francisco Ibáñez en la seva etapa de detectius privats, abans d’entrar a formar part de la T.I.A. Antoni Guiral i Jordi Canyissà, els editors d’aquest treball, han passat pel betevé directe per parlar dels primers passos de Mortadel·lo i Filemó.
Mortadel·lo i Filemó, agència d’informació
L’any 1958, Francisco Ibáñez ja era un jove dibuixant que podia viure de la seva feina com a historietista en exclusiva per a Bruguera. Autor, en aquells temps de pàgines d’acudits, la seva carrera va fer un salt endavant quan, el 20 de gener d’aquell any, va publicar la primera pàgina de Mortadel·lo i Filemó, dos detectius maldestres que comptaven els seus casos per trompades, persecucions i equívocs de tot tipus. L’estil del dibuixant barceloní, tot i ser als primers estadis d’una llarga evolució, ja es destacava pel dinamisme de les seves escenes, la seva economia narrativa i el talent per acumular gags en cada racó de cada vinyeta.
I tot i això, hi ha diferències evidents entre els principis de Mortadel·lo i Filemó i la imatge fixada en la memòria de milions de lectors. Els primers còmics ens mostren un Mortadel·lo que treu les disfresses d’un barret i llueix un bombí i un paraigua, i un Filemó que fuma en pipa i porta barret i jaqueta de pelfa, a la imitació de detectius com Sherlock Holmes. El model evoluciona ràpidament en les següents pàgines, en una seqüència d’assaig, error i perfecció que comprèn els tres anys que recorren Guiral i Canyissà a Los 200 primeros casos de Mortadelo y Filemón.
Bruguera, punt de reunió del còmic espanyol
Francisco Ibáñez no va acabar en una editorial barcelonina per casualitat. En ple franquisme, en una Barcelona encara silenciada per la postguerra, la ciutat va mantenir la seva condició de centre privilegiat del còmic estatal que ja havia tingut en temps de la Segona República gràcies, en bona part, a l’editorial Bruguera. Forjats a les pàgines de publicacions com Pulgarcito o Magos de la risa, l’anomenada Escola Bruguera (com la va anomenar Terenci Moix) va dictar el to i l’estètica del còmic d’humor de l’època, amb signatures com les de Vázquez, Escobar o Cifré i personatges com els d’Anacleto, Zipi y Zape i Doña Urraca.
Francisco Ibáñez va publicar Mortadel·lo i Filemó a l’editorial Bruguera (que és, per cert, qui acaba decidint els noms dels dos personatges), i l’èxit és tan gran que comencen a sortir històries apòcrifes, encarregades per l’empresa a altres dibuixants i guionistes. El paper de Bruguera a l’hora de fomentar la lectura entre les classes populars de postguerra contrasta amb el contractes sovint draconians que havien de signar els seus autors. Tot i això, l’impacte de l’editorial en el món del còmic i la literatura del segle XX és tan gran com ho és el llegat d’Ibáñez i Mortadel·lo i Filemó en el paisatge cultural de tots nosaltres.
