El mot novel·la serà un dels més pronunciats per Sant Jordi 2025, en què les paradetes fan una estesa d’exemplars d’aquest gènere literari. Entre llibres i roses, us convidem a fer un forat per llegir la història del mot novel·la.
Obrim la nostra novel·la, amb un argument potent teixit amb un plantejament, un nus i un desenllaç interessants.
El plantejament
El primer que hi trobem és que novel·la prové de la paraula nova, que volia dir —i que encara vol dir— “notícia”; és per això que tenim el grupet de mots bona nova, que literalment vol dir “bona notícia”.
A l’edat mitjana, nova, va començar a utilitzar-se en plural, noves, i en va començar a canviar el sentit i a prendre el significat de “raons i paraules”; ho va fer amb tanta força i intensitat que la frase prendre les noves volia dir “prendre la paraula”.
El nus complex i creatiu de novel·la
Avançant en la història… nova va començar a embolicar la troca lingüística i va anar creant moltes locucions verbals amb els anys. De fet, Joan Coromines (DECat) afirma que va tenir “un descabdellament semàntic” força variat. És a dir, va créixer l’ús i complexitat de noves amb formes com haver noves (“tenir discussions o disputes”); prendre’s de noves (“barallar-se”); fer noves (“parlar-ne molt”); tenir a noves (“tenir entretingut”) i un llarg etcètera.
Tot d’un plegat, la protagonista principal
D’aquesta riquesa lèxica que va provocar el mot noves, en va sorgir un derivat que és el nostre protagonista principal. Parlem de novella. La seva aparició va marcar un abans i un després, perquè aquesta paraula va agafar el sentit de “relació de fets importants o de històries“.
Ramon Llull, ni més ni menys, ja l’utilitzava en aquest sentit al segle XIII :
“Entrà un misacger qui aportà novelles com dos axixins havien mort un rey crestià”
I ja ho tindríem, de novella a novel·la. Només ens queda el desenllaç.
El desenllaç: com vam passar de novella a novel·la?
La tensió creix perquè arribem als últims fulls de la nostra novel·la.
Els diccionaris ens indiquen que quan novella ja tenia el sentit de “relació de fets importants o d’històries” va rebre l’influx cap al S. XV del mot homònim italià novella, que significava “història o narració novel·lesca fantasiosa més aviat curta”. La pronunciació italiana de novella va anar interferint en la catalana. I tot això passava mentre l’antiga novella amb el sentit de “nova” es mantenia igual. I van començar a divergir en pronunciació esdevenint paraules diferents.
Aquest naixement de novella, amb significat i pronúncia pròpies, va coincidir amb l’esclat narratiu català del segle XV, com ho demostren les grans novel·les catalanes medievals Curial e Güelfa, Lo somni i Tirant lo Blanc, entre d’altres.
“La Güelfa, veent lo seu Curial créxer .l confortava a devenir millor e major, comtant-li per diverses novelles com los hòmens […] moltes vegades de pobra estat vénen a ésser grans homes”
Novel·la va acabar marcant-se amb la ela geminada, el punt volat de la qual evita que es confongui amb el dígraf ll, de la doble ela. Així doncs, aquesta ela geminada estaria distingint novel·la de novella, amb el sentit de “nova”. Va ser mossèn Alcover qui va voler normativitzar la ela geminada, a contracor de Pompeu Fabra, que finalment va accedir a incloure-la a les Normes ortogràfiques de l’IEC l’any 1913.
I fins aquí la nostra novel·la, amb punt volat. Salut i mots i bon Sant Jordi!
