A l’hora de situar esdeveniments internacionals d’actualitat ens poden sorgir dubtes sobre quina designació territorial hi hem d’aplicar. Parlem del Pròxim Orient, Orient Mitjà i Extrem Orient. Quan convé utilitzar cadascun?
Primer, ens orientem
És bo començar pel principi, per allò que tenen en comú aquests tres sintagmes: el mot orient. És interessant analitzar aquest mot perquè prové de la mateixa paraula llatina de la qual prové origen.
Orient i origen venen del mot llatí ORIRI, que vol dir ‘sortir (els astres)’. Tot pren sentit perquè orient seria d’allà on surt el sol, allà on té origen el dia.
Aquest mot, doncs, va ser molt necessari per orientar-se (verb format, precisament amb orient) i situar-se respecte a enemics i territoris de la zona d’on sortia el sol.
“E mentre que estaven axí, éls viuren venir devés orient lo rey sarraý ab sa host, molt ordonadament aparelats de batayla.”
Europa i més enllà
Pròxim Orient, Orient Mitjà o Extrem Orient —o Orient Llunyà— no són topònims oficials, sinó una manera d’anomenar certs països, de situar-los al mapa i d’endreçar-los. Tot des d’un punt de vista eurocèntric, què hi farem.
Segons l’Optimot, el terme Pròxim Orient fa referència al territori geogràfic que ens queda més proper i que inclou Israel, el Líban, Jordània, l’Iraq, Síria, Turquia, Aràbia i Egipte.
Una mica més enllà tindríem l’Orient Mitjà, terme que designaria l’àrea geogràfica que ocupen l’Iran, el Pakistan, l’Índia i els països limítrofs.
Finalment, l’Extrem Orient o Orient Llunyà abastaria la Xina, el Japó, Corea i els països del Pacífic.
Així doncs, pot ser confús o dubtós a l’hora d’adscriure un país a una àrea o a una altra, perquè –com diem– no és una convenció tancada ni acordada internacionalment. Tot i això, ens serveixen per orientar-nos i situar l’actualitat i entendre’ns.
