Quin origen té el topònim Sants? Com és que quan es va inaugurar el 1926 l’estació de metro del barri es deia Sans, sense te? Hem seguit, com pedretes del camí, diferents fonts documentals per treure’n l’entrellat i explicar per què va acabar guanyant Sants.
Un poblet medieval anomenat Santa Maria de Sants
Algunes pedretes del camí les hem trobat a l’article del filòleg Josep Moran, Origen del topònim Sants, en què desgrana el perquè d’aquesta dicotomia Sants/Sans. I el més important, sosté la hipòtesi que Sants prové d’una tradició religiosa, el culte a Tots Sants.
El que clarament no és una hipòtesi són les dades documentals. El nom Sants apareix escrit a finals del s. X, l’any 991, en un document en llatí del qual n’aportem un petit fragment significatiu:
“[…] in locum ubi dicunt villa de Sanctos”
Si existeix Sanctos, d’on ve la dicotomia Sants/Sans?
Segons explica Josep Moran al seu article, l’antic municipi de Santa Maria de Sants es va agregar a Barcelona el 1897, i afirma que Sants és el “nom primitiu simplificat” que correspon al barri. Explica, però, que les connotacions religioses de Sants van generar controvèrsia entre els estudiosos que n’investigaven l’etimologia.
“Lo nom mateix de Sans se presta, y no poch, á engiponar una historia més o menys sagrada del son orígen; però tot lo que’s diga en aquest sentit será poesía, no pas historia. ”
Aquestes són paraules del 1890 de Jacint Laporta, un erudit santsenc que el 1880 va publicar la primera història de Sants, defensava fermament la forma Sans. Josep M. Vilarrúbia-Estrany, un altre erudit santsenc, resumia així la polèmica del binomi el 1998:
“Com ha de ser SANS o SANTS”? […] La T era defensada per tots aquells que asseguraven que en el nostre territori hi havia una capelleta dedicada als Sants Màrtirs, allí enterrats quan la persecució dels primers cristians. Per contra hi ha qui assegura que el topònim Sans fa referència a la bona sanitat de l’indret.”
Però, va existir realment Sans?
Tot i que el topònim Sants té documentació medieval que el sosté (Sanctos), al s. XIX, la forma Sans estava perfectament instal·lada en la documentació local. El 1838 apareix en el títol d’un plànol oficial encarregat per l’Ajuntament del poble, que podem consultar al directori de mapes de la GEHC, de la UB.
Això explica el que hem trobat també a TMB Notícies, en un article sobre l’origen del nom de les estacions de la Línia 1:
“Quan es va inaugurar l’estació, l’any 1926, duia el nom de Sans, ja que en aquell moment la plaça de Sants ni tan sols existia. El nom actual el va adoptar l’any 1982.”
I… per què ha acabat sent Sants i no Sans?
Aquesta resposta té un protagonista clar, Josep Miracle, gramàtic i escriptor que va col·laborar en la correcció del diccionari de Pompeu Fabra. El 1963 va impulsar la regularització gràfica del nom, Sants. La curiositat és que va impulsar el canvi quan al barri hi coexistia la designació Sans:
“Josep Miracle i Montserrat havia nascut el dia 9 de gener de 1904 […]. Exactament, al barri de Sants, al qual es va sentir vinculat tota la vida, escrit aleshores Sans: fou ell mateix qui, l’any 1963, impulsà decisivament la regularització gràfica d’aquest nom”
Així doncs, havent recorregut aquest camí amb diferents pedretes que han guiat la ruta, retornem a la hipòtesi de Josep Moran: és probable que el terme Sants provingui del culte de Tots Sants, difós pel fill de Carlemanys, Lluís el Pietós, que va reconquerir Barcelona l’any 801:
“Si tenim en compte que fou Lluís el Piadós precisament qui, essent encara rei d’Aquitània, impulsà per encàrrec del seu pare la reconquesta de la Marca Hispànica, és a dir, de la Catalunya Vella comtal, i, més concretament, qui va reconquerir Barcelona la tardor de l’any 801, després d’un llarg setge que deixà molt desarticulat el territori de Barcelona, no és estrany que, en la reordenació que seguia aquest trasbals, fos dedicat un temple parroquial a la nova devoció de Tots Sants que en aquest moment es difonia, dedicat formalment a Santa Maria de (o dels) Sants”
